10/06/2022

La nova llei del català i els tribunals

3 min
Ple del Parlament sobre la llei de la immersió lingüística

El Parlament ha aprovat la llei sobre l’ús i l’aprenentatge de les llengües oficials a l’ensenyament no universitari, que completa l’actuació normativa iniciada amb el decret llei aprovat pel Govern a finals de maig. És conegut per tothom que aquestes iniciatives s’han aprovat per fer front a la sentència del TSJC del 25 per cent de castellà i molts es pregunten si servirà per evitar la seva execució.

És important assenyalar que el Tribunal Constitucional, en totes les sentències que ha dictat fins ara en matèria lingüística, no ha establert mai un percentatge d’ús del castellà com a llengua vehicular o d’ensenyament a Catalunya. La jurisprudència constitucional dedueix de la Constitució i de l’Estatut que el castellà ha de ser matèria d’ensenyament i no es pot excloure com a llengua d’ús vehicular. Tanmateix, reconeix clarament que el model lingüístic de l’ensenyament a Catalunya s’articula sobre el català, que és la llengua vehicular o normalment emprada a l’escola, tal com determina l’article 35 de l’Estatut.

El règim lingüístic de l’ensenyament s’insereix, per tant, en un marc obert i flexible en el qual correspon als poders públics decidir com s’ha de concretar, atenent els principis esmentats. La llei orgànica d’educació, que és norma bàsica, estableix que les administracions educatives han de garantir el dret dels alumnes a rebre els ensenyaments en castellà i en les altres llengües oficials del territori. A Catalunya, aquesta previsió s’aplica situant el català en el centre de gravetat del sistema educatiu com a llengua d’ensenyament per imperatiu estatutari i remetent l’ús del castellà a la regulació que en faci la Generalitat, d’acord amb les competències que té atribuïdes en matèria lingüística i educativa. En qualsevol cas, això implica que el model que es determini ha de prendre com a elements referencials la posició central del català com a llengua d’ensenyament i la necessitat que el castellà també vegi reconeguda, en la forma que legalment s’estableixi, la seva condició de llengua vehicular.

En un escenari com aquest cal preguntar-se com s’explica i quin origen té la fórmula percentual que el TSJC ha establert respecte de l’ús vehicular del castellà. L’explicació rau en el fet que la Generalitat ha deixat passar molt temps sense adoptar cap mesura clara i precisa respecte de l’ús del castellà a l’escola, és a dir, sense establir unes regles sobre com s’ha de fer efectiu aquest ús. Aquesta inactivitat és la que ha propiciat la intervenció del TSJC amb una decisió molt controvertida, perquè no és funció dels tribunals suplir les decisions que pertoca adoptar al Parlament o al Govern, convertint les sentències en normes.

Amb la legislació que s’acaba d’aprovar es pretén capgirar aquesta situació i fer que la sentència del TSJC esdevingui inaplicable. Tanmateix, perquè aquest argument tingui solidesa, és essencial que aquesta legislació doni una resposta suficient i adequada a l'exigència que el castellà sigui a Catalunya no únicament una matèria d’ensenyament, sinó també una llengua d’ensenyament.

La conveniència de mantenir un consens polític ampli en aquest punt ha influït en la redacció de la llei propiciant la utilització de fórmules poc explícites, en benefici d’altres més ambivalents que poden donar lloc a diferents interpretacions. Em refereixo, concretament, a la referència que la llei fa a l’ensenyament i ús curricular i educatiu del castellà, que és el nucli essencial de la qüestió.

Per fer front a l’execució de la sentència del TSJC cal assumir que el castellà també ha de ser  llengua d’ensenyament o vehicular a Catalunya en una determinada proporció. Cal entendre que és així quan la llei parla de l’ús curricular i educatiu del castellà. A partir d’aquesta premissa és quan es pot afrontar el problema suscitat per la sentència defugint l’establiment de percentatges i introduint un sistema d’ús de les llengües flexible i adaptat a la situació sociolingüística general, la situació singularitzada de cada centre i la del seu entorn, fonamentat en criteris pedagògics. Tal com fa la llei. 

Amb la llei es fa un pas molt important per superar l’escenari que existia quan el TSJC va dictar la seva sentència i  va establir el percentatge d’ús del castellà. Ara s’obre un altre escenari diferent que hauria de tenir conseqüències sobre la sentència, però que probablement serà matèria conflictiva degut a les discrepàncies que cal esperar que es produeixin sobre com i de quina manera queda afectada per la llei.

Antoni Bayona és professor de dret de la UPF i ex lletrat major del Parlament