22/01/2016

La nova ‘pell’ del Liceu

3 min
La nova ‘pell’ del Liceu

Dijous a la nit, mentre el públic dempeus acomiadàvem l’excel·lent versió d’ Otello al Gran Teatre del Liceu, es feia evident que a Catalunya juguem a la lliga mundial de l’òpera i que gaudim del nivell necessari no només perquè la cultura del país es projecti sinó perquè tingui els intercanvis que ens són indispensables. La història d’amor i de gelosia d’Otel·lo i Desdèmona, enmig del realisme d’una guerra, ens segueix captivant igual que ja ho va fer el 5 de febrer de 1887, quan es va estrenar per primera vegada a la Scala de Milà. Per cert, tres anys després, el 1890, ja s’estrenava al Liceu, i des d’aleshores se n’han fet 156 representacions al teatre barceloní.

Ara, més d’un segle després, ningú posa en discussió que el Liceu canvia i progressa amb la societat catalana i que s’ha convertit en el nostre símbol i mirall, en conversa constant amb la cultura europea i la internacional. Per això, segurament, qualsevol decisió que es pren al voltant d’aquesta institució genera una sana controvèrsia. O no deu ser també perquè l’òpera ja és una expressió cultural que es presta a la discussió? Des del segle XVI ha estat així! O només cal repassar el que passa cada any al prestigiós Festival de Bayreuth entre innovadors i conservadors, la permanent batalla entre canvi i tradició.

Amb aquesta premissa m’aproximo a l’interessant debat que s’ha generat aquests dies al voltant de la intervenció artística de Frederic Amat proposada pel Liceu a la seva façana. I vull dir d’entrada que ho faig amb una predisposició positiva i favorable, però al mateix temps amb el convenciment que serem capaços de posar-nos d’acord. La solució no ha de tenir vencedors ni vençuts, sinó que és una oportunitat innovadora i creativa justificada per un interès artístic i per la necessitat urgent d’intervenir en la pell de l’edifici, malmesa estructuralment des de l’incendi de 1994.

És lògic que des d’un punt de vista patrimonial tractem la qüestió amb totes les prevencions necessàries, ja que estem davant d’un monument que és Bé Cultural d’Interès Nacional. Però també hi ha un fet objectiu: cal intervenir ràpidament sobre la façana del Liceu, i la proposta de Frederic Amat, finançada per Josep Suñol, és d’altíssima qualitat, donaria una nova centralitat a l’edifici i regeneraria tot el seu entorn de la Rambla i el Baix Raval. Em faig meves les paraules del mateix Amat quan diu que “un teatre d’òpera ha de tenir una presència exterior majestàtica i el seu batec ha de ser perceptible des del carrer”. I avui tots coincidirem que això no passa.

La proposta, a més, té altres arguments a favor, i un d’ells és la seva reversibilitat. Res ha d’alterar la morfologia del monument, i si amb el pas de les dècades les autoritats de l’època consideressin que s’ha de revertir aquesta actuació, tenim acreditat que es podria fer sense cap altra conseqüència. I una altra qüestió que no és menor: la restauració i intervenció no tindrà cap cost per a les arques públiques. La generositat de Suñol per finançar les peces d’Amat i les accions de micromecenatge i la col·laboració d’Amics del Liceu per afrontar la reforma estructural paguen tota l’actuació. Una actuació que, per cert, inclou la restauració de quatre grans vitralls obra d’Oleguer Junyent l’any 1904, que representen quatre escenes wagnerianes, i que actualment només són visibles des del vestíbul del Cercle del Liceu, però no des del carrer Sant Pau, on estan tapiats.

Amb totes aquestes consideracions, és obvi que hi ha una pila d’arguments que avalen la intervenció a la façana del Liceu i, en canvi, ben pocs en contra. Estem doncs, principalment, davant d’un debat de caràcter estètic i opinable sobre si s’ha de ser més conservador o innovador. El Liceu sempre ha estat símbol de progrés i alhora tradició. Classicisme i modernitat. Però, com deia al principi, aquesta ja és una discussió que des de sempre ha format part de la fascinant història de l’òpera... i de la humanitat.