13/03/2020

No és el coronavirus, és l’ètica

2 min

La majoria dels patògens que ens emmalalteixen ens han estat originalment transmesos per animals d’altres espècies. Això inclou pràcticament totes les malalties infeccioses, des del simple refredat fins a les grans pandèmies del segle XX, com la grip espanyola, o els més recents SARS (China, 2003), MERS (Aràbia Saudita, 2012), Ebola (Àfrica Occidental, 2014) o l’actual coronavius. Per a algunes persones, aquest fet pot entrar dins de la normalitat de conviure amb altres espècies al planeta. Però el cert és que té sobretot a veure amb una altra normalitat: la relació d’explotació que tenim amb els altres animals.

Avui l’origen de l’actual Covid-19, com amb el SARS, es troba en un dels mercats humits de la Xina on es venen animals considerats salvatges, tot i que molts són criats també en granges. A aquests mercats se’ls anomena humits per la gran quantitat d’aigua que fan anar per netejar la sang, fluids corporals, orina, femta, despulles i altres restes que a tota hora s’acumulen a terra provinents dels animals vius a les gàbies, que a mesura que es venen són escorxats en públic: animals de mar i de riu però també cadells de llop, esquirols, micos, gossos, gats... Aigua que no pot, tanmateix, eliminar ni l’horror ni la insalubritat dels espais.

Però menjar, per necessitat o per luxe, animals silvestres no és l’única variable en l’equació de la disseminació de malalties infeccioses. L’estabulació a què sotmetem els animals explotats en granges és també un importantíssim focus d’agents patògens. No hi ha millor escenari per a l’exposició i multiplicació de virus i bacteris que una granja intensiva. De fet, l’OMS no para d’alertar del risc de pandèmies de grip per aquest motiu (molt probablement derivades de la grip aviària). I alguns investigadors ja fa temps que avisen d’una altra pandèmia relacionada, la de la resistència antimicrobiana desenvolupada en gran mesura per la sobremedicació dels animals a les granges (als quals s’aplica el 70% de tots els antibiòtics venuts al món). La ramaderia animal –tant la intensiva com l’extensiva– està, a més, en l’arrel de la crisi climàtica actual, que empitjora les condicions de vida de molts animals a la natura, la qual cosa els debilita i permet el potencial increment de la seva càrrega patògena. Això, alhora, multiplica el risc de creació i disseminació de nous microbis, directament o a través d’altres animals als quals infecten (sobretot els explotats pels humans, amb les defenses immunològiques afeblides per aquest motiu).

Es tracta d’un bucle que es retroalimenta i que té com a eix la nostra perversa relació amb els altres animals. De virus i bacteris sempre n’hi ha hagut, però la tremenda expansió demogràfica humana, l’extremada mobilitat actual i la creença que els altres animals són recursos al nostre servei és el que exacerba la gravetat i magnitud de les actuals malalties zoonòtiques. El problema no són els virus ni els altres animals, el problema és que el nostre comportament no és ètic, i això té un preu molt alt.