Occident ha de mostrar a Putin que s'equivoca al triar la guerra

El moment ha arribat. La invasió russa d'Ucraïna està en marxa. Dimecres el president Vladímir Putin va anunciar que havia decidit dur a terme una "operació militar especial" a l'est d'Ucraïna. A principis d'aquesta setmana havia ordenat als seus militars entrar en dues regions a l'est d'Ucraïna, i va mentir amb l'afirmació, sovint repetida per funcionaris russos, que no tenia intenció d'envair el país. A més d'un acte d'agressió, és una violació flagrant del principi legal bàsic que les fronteres internacionals no s'han de canviar per la força i que els països sobirans són lliures de prendre les seves pròpies decisions.

També és una acció injustificada. Hi ha dos tipus de guerra: les guerres de necessitat, que es fan per protegir els interessos nacionals vitals i que impliquen l'ús de la força militar com a últim recurs, com la Segona Guerra Mundial o la Guerra del Golf Pèrsic, del 1991; i les guerres d'elecció, intervencions armades realitzades ja sigui en absència d'interessos nacionals vitals o malgrat l'existència d'opcions que no impliquen la força militar. Dins d'aquesta categoria hi entren les guerres del Vietnam, de l'Iraq i, després d'una limitada fase inicial, de l'Afganistan.

El conflicte de Putin és, decididament, una guerra d'elecció. Les justificacions del president rus no s'aguanten: no hi ha hagut ni hi ha consens al voltant de la incorporació d'Ucraïna a l'OTAN en la propera dècada o més endavant. No hi ha hagut ni hi ha cap amenaça per als russos ètnics a Ucraïna. I els Estats Units i l'OTAN han expressat que estan oberts a debatre acords de seguretat europeus que tinguin en compte els interessos legítims de Rússia.

I així i tot, Putin està escollint el camí de la guerra. Això demana una resposta decidida i de gran abast d'Occident. La guerra d'elecció de Putin exigeix una resposta de necessitat.

Occident hauria de tenir com a objectiu penalitzar Rússia i dissuadir-la de noves agressions. La suspensió decidida per Alemanya del gasoducte Nord Stream 2 és un bon començament, així com les sancions financeres contra dos bancs russos i contra el deute sobirà de Rússia anunciades dimarts pel president Biden. Haurien de seguir-hi mesures específiques addicionals, i les capacitats militars tant d'Ucraïna com de l'OTAN, especialment als països propers a Rússia, s'han de continuar millorant. Cal fer entendre a Putin que els moviments que ja ha fet tindran conseqüències significatives.

Però si la intervenció russa és el preludi d'un intent d'establir el control sobre la totalitat d'Ucraïna i derrocar el seu govern, com és probable, els Estats Units i els seus aliats de l'OTAN han d'anar molt més enllà. En aquest cas l'objectiu hauria de ser ampliar el suport a Ucraïna (militar, d'intel·ligència, econòmic i diplomàtic) fins a augmentar significativament els costos de qualsevol ocupació russa.

Això hauria de ser possible, sobretot perquè és poc probable que els 190.000 soldats russos i de les forces separatistes implicats en l'actual operació puguin pacificar fàcilment un país de la mida i la població d'Ucraïna. Per a Rússia els costos ja seran elevats. Encara que lluny de ser una panacea, les sancions contra un conjunt més ampli de persones i institucions financeres properes a Putin i crítiques per a l'economia de Rússia poden fer augmentar aquests costos encara més, com ho faria un increment en la producció de petroli i gas als Estats Units i l'Orient Mitjà. Els alts preus de l'energia són un coixí per al Kremlin, i l'eliminació d'aquest coixí seria la millor sanció.

Els Estats Units també haurien de continuar fent pública la informació dels seus serveis d'intel·ligència, que desvela les intencions russes i els espatlla les sorpreses. Els mitjans tradicionals i les xarxes socials amb potencial per arribar als periodistes russos i a la societat civil haurien de contrarestar la narrativa del Kremlin. I les imatges del que està passant a dins d'Ucraïna haurien d'arribar al món, sense deixar cap dubte sobre el peatge en vides innocents que causa l'aventurisme de Putin.

A un nivell més estratègic, els Estats Units haurien d'intentar crear una certa distància entre la Xina i Rússia. Això no passarà d'un dia per l'altre, però l'administració Biden hauria d'intensificar la diplomàcia privada amb la Xina, destacant els riscos econòmics i estratègics –incloent-hi el càstig financer i l'augment del sentiment antixinès a Occident– que tindria una associació estreta amb una Rússia agressiva. Ara també seria un bon moment per reiniciar un diàleg estratègic d'alt nivell amb la Xina i buscar qüestions, per exemple l'Afganistan o el canvi climàtic, en què els dos governs podrien cooperar.

En l'escena internacional, s'hauria de descoratjar els governs que tinguin la intenció de seguir l'exemple de Rússia en el reconeixement de la independència de les dues regions ucraïneses. I Ucraïna i els seus amics haurien de presentar el seu cas no només al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, sinó també a l'Assemblea General, on Rússia no té poder de veto. A més, els governs europeus han de preparar els seus públics per a augments importants de refugiats que fugen d'Ucraïna i argumentar per què han de rebre suport. I als ciutadans d'Europa i dels EUA se'ls ha d'advertir sobre els atacs cibernètics i l'escassetat d'energia. Enfrontar-se a Rússia no serà indolor.

Però la història de les guerres d'elecció ofereix una perspectiva útil. Tot i que moltes comencen bé, la majoria, sobretot les que són ambicioses, acaben malament. Els països que les inicien tendeixen a subestimar la dificultat de vèncer o de traduir els èxits obtinguts al camp de batalla en guanys duradors. A poc a poc, els que són a casa tendeixen a cansar-se d'assumir els costos creixents de la recerca d'un objectiu esmunyedís. La invasió de l'Afganistan per part de la Unió Soviètica –que va començar el 1979, es va allargar durant una dècada i va fer molt mal a l'autoritat de l'estat– n'és un exemple.

No obstant això, Putin està decidit a capgirar l'estabilitat europea. Com altres abans que ell, està iniciant una guerra d'elecció amb la creença que els beneficis superaran els costos. Depèn dels Estats Units i dels seus socis demostrar que s'ha equivocat molt en els seus càlculs.