On va la guerra?
Amic lector, oi que no pots deixar de pensar sobre la guerra? Jo tampoc. Alguns comentaris:
1. Armistici. Avancem lentament cap a una suspensió acordada d’hostilitats, un armistici. No serà abans que Ucraïna hagi recuperat Kherson i la riba dreta del Dniéper, i serà abans del moment en què Crimea pugui estar seriosament amenaçada per Ucraïna. Occident –sobretot la UE– no voldrà portar la guerra cap a l'objectiu d’una gran derrota de Putin. Seria massa costosa i de conseqüències imprevisibles. Públicament, l’armistici no serà ben rebut per Ucraïna però en privat la seva gent, orgullosa d’haver aturat l’arrogància de Putin però exhausta, ho celebrarà.
2. Quan? Encara som en una etapa en què els contendents –Putin i Occident– s’estan observant i especulant sobre la capacitat de resistència de l’altre. Serà aquest factor el que condicionarà el moment, la línia d’alto el foc i els termes de l’armistici. Putin vol veure com s’ho farà Europa aquest hivern i com es prepara per al 2024. També les perspectives polítiques dels EUA. I Europa vol veure com impacten les sancions i la guerra sobre la solidesa de Putin.
3. Europa. La capacitat d’aguantar d’Europa està molt lligada a la disponibilitat d’energia. No estàvem preparats per al trasbals energètic a què ens ha portat Putin. Hi haurà patiment però tot indica que ens en sortirem. Debatrem el tema a l’estil europeu: amb anades i vingudes, i moltes indecisions. Però resistirem perquè ens ho podrem permetre i perquè és evident que si ara sucumbíssim a l’agressió acabaríem més endavant perdent molts llençols.
4. Termes de pau. Més enllà de l'armistici, quines poden ser les bases d’una negociació de pau? Ucraïna s’ha guanyat una associació íntima amb la UE, potser fins i tot esdevenir-ne membre. A la pràctica això funcionarà com a garantia militar sense necessitat de pertinença formal a l'OTAN. No es podrà acceptar la pretensió de Putin que Ucraïna estigui pràcticament desmilitaritzada. Em temo que Ucraïna s’haurà de resignar a no recuperar Crimea. Per al Donbass caldrà negociar algun tracte especial, que pot anar des de l’autonomia dels acords de Minsk fins a un referèndum, amb supervisió internacional, sobre la possible incorporació a Rússia.
5. Veïns. Aquest és un conflicte que implica països limítrofs de Rússia, ja que, malauradament, una altra vegada s’està delimitant una frontera entre Occident i l’àrea d’influència russa. Si un país és ara democràtic i proeuropeu, com Geòrgia, li hem de garantir la possibilitat de continuar-ho sent. Però què en farem d’un país com Bielorússia, avui amb un govern pro-Putin acreditadament il·legítim? No podem accedir a congelar-lo dintre d’una esfera russa no democràtica.
6. Els EUA. La incògnita més volàtil de l’equació són els EUA. Per a la resistència occidental ha estat crucial l’actitud molt decidida de Biden. Amb ella, Europa ha guanyat temps. I no sé pas si l’estem aprofitant. No és gens clar que l’actitud americana es mantingui amb la mateixa fermesa si a les eleccions de dimarts els demòcrates perden el control del Congrés, probable, i del Senat, possible. Encara que fins ara han votat majoritàriament, però no unànimement, a favor dels ajuts a Ucraïna, l’actitud republicana ha estat més freda. Podem entendre el distanciament per la influència del trumpisme. Tant per a demòcrates com per a republicans el conflicte principal dels EUA és amb la Xina. I per tant l’aliança de la Xina i Rússia és un mal assumpte. Als demòcrates el seu alineament els sembla natural perquè es tracta de dues dictadures, i per tant hi contraposen l’aliança de les democràcies, la contenció de Putin i la pressió perquè Rússia esdevingui una democràcia que s’incorpori a Occident. El càlcul de Trump és diferent. La democràcia no el fa vibrar. Pensa que Europa és un continent decadent ple de gent dèbil, en contrast amb el vigor d’un Putin que l’encisa. En definitiva, li surt més a compte renunciar a la plena lleialtat d’Europa i cercar a canvi separar Rússia de la Xina. Deu pensar: "Imagineu-vos on arribaríem si les dues grans potències nuclears anéssim plegades pel món. A més, si ara els meus valors –que no inclouen la democràcia– tornessin a prevaldre a Washington, estaríem en bona sintonia ideològica". És un malson que pot començar a fer-se realitat dimarts i pot fer-se realitat definitivament a les properes presidencials. A Europa ens hem de preparar per ser més autosuficients en defensa i, lligat a això, reclamar més protagonisme a l'OTAN.
