Li vaig sentir a una dona de Bressui. Compto que ja és morta. Desdentada i amb pell de pedra. Són d’aquelles històries que brollen després d’un silenci que de tant que s’estira només pot trencar el món. Ens va dir que potser no ens ho creuríem, però que hi va haver un dia que el poble feia una festa major preciosa. Venia gent de tota la vall, però es veu que un any els músics no van arribar a temps.
Els músics havien de travessar els boscos per fer cap a lloc. Feia estona que sentien sorolls. Estaven cada cop més espantats. De sobte va aparèixer un os de les cortines de rouredes com si s’estigués canviant per sortir a actuar. Els músics van patir un esglai de gel desfent-se a l’estiu que era. La bèstia era grossa i rivalitzava amb l’ombra de les muntanyes. Tenia una bocota oberta de cova de mai més i uns unglots de dalla a punt de la sega. Un dels músics va agafar el seu instrument i va començar a tocar. La bèstia es va aturar. Un altre músic va fer el mateix, i l’altre... L’os va començar a ballar. Els músics no van deixar de fer sonar les eines. No havien vist mai un ballador tan incansable i exigent. Fins a trenc d’alba. La criatura va caure rendida. I ells van obrir els ulls i ja eren a Bressui.
Ningú sap si aquesta història és veritat o mentida. És un conte, una rondalla. És mitologia: una explicació per a les coses que no tenen explicació. Al Pirineu els boscos són de veritat, però també són mitològics. Dins hi viuen històries. Tota història té protagonistes. Aquí, l’home i l’os (i el llop) manen. La dualitat, com el ganivet, explica la relació dels dos. L’animal és admirat i temut pels muntanyencs. S’han perseguit l’un i l’altre per veure qui té les escriptures de la natura. L’os semblava vençut, desaparegut, però ja fa temps que volta pel Pirineu: entre reintroduccions, fecundacions i resurreccions. Clar, Oscrist no va morir. I la llegenda ha tornat.
La guerra entre ossos i ramaders és un conflicte atòmic: botó a botó. Els ossos esmorzen, dinen, berenen, sopen, fan ressopó, cafè, copa i puro amb ramats d’ovelles, cabres, vedells i el que hi hagi a la taula del paisatge. No hi ha armistici. Ni Cascos Blaus. Ni ONU. Sembla un Hamlet vestit de sang: o uns o altres. Dilema de destral existencial. Sumeu-hi més protagonistes: secundaris que volen ser estrelles. Molta gent que viu a cent, o a cinc mil quilòmetres d’allà, creu, defensa, sua i gasta totes les seves energies, i les del més enllà, perquè els ossos regnin al Pirineu. L’animal per sobre de l’home. I els que viuen allà l’os el volen o a la cassola o fent break dance al cim d’una muntanya i girant en 360 graus com un neó de Cap d'Any permanent.
La mitologia, com l’energia, es transforma. Fa molts anys el mite era que amb ossos i llops poca broma. Perill. D’aquí tot el bufet lliure de faules. Després ens van començar a explicar la rondalla que l’os no era tan dolent, que potser fins i tot estava deixant de ser carnívor i volia ser vegà, que podia ser amic de l’home i esnifar silicona junts. Ara arribarà una nova mitologia i ens l’explicaran noves generacions. Les que no hauran vist un os mai en sa vida. Ni a un pam de nas, ni en cap imatge, paraula, llibre, perquè ja no cal llegir. Primer serà, com ja han anunciat, per fer la selectivitat, després continuarà a batxillerat, ESO, primària, preescolar... fins a la placenta, fins a la mare terra. Fins que ens facin creure, com explica la mitologia, que als inicis dels temps els animals parlaven, i que van perdre aquest poder per culpa de l’home. Però ara ens diran que el que volen els ossos és llegir llibres, i nosaltres farem d’ossos després de ser devorats pels ossos.
