Els ovnis de Franco
Dijous, vint de novembre, farà mig segle de la mort del general Franco. Passaven coses rares, llavors. El dia 6 de setembre de 1975, poc abans de la mort del dictador, el programa de televisió Directísimo, dirigit per José María Íñigo, va superar els 20 milions d'espectadors durant l'aparició del prestidigitador israelià Uri Geller (Espanya només tenia 35 milions d'habitants, i vist així el nombre d'espectadors impressiona encara més). L'aparició d'un paio doblegant culleres gràcies als seus suposats poders paranormals en aquella Espanya de boines i encenedors de metxa, pedregosa i ingènua, violenta i alhora dòcil, va constituir un fenomen veritablement social. El numeret de Geller fou presenciat per joves i per vells, per rics i per pobres, per gent del camp i per urbanites, per partidaris de la dictadura agonitzant i també pels seus detractors: tota una comunió d'il·lusions i incerteses enmig de l'estultícia generalitzada dels anys setanta. Els grans canvis socials ja ho tenen, això. Fa 25 anys, l'antropòleg Gerard Horta va estudiar la relació entre l’anarquisme i l’esperitisme a la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX a l'assaig De la mística a les barricades (2001), on mostrava com aquests dos corrents van confluir en la cultura obrera i popular catalana. Tenien en comú l’anticlericalisme, la crítica a l’Estat i la defensa de l’autogestió i la solidaritat. Va atraure obrers i lliurepensadors que buscaven una espiritualitat emancipadora i contrària a l’ordre establert. El resultat final era confús i políticament inviable.
La mort de Franco va obrir un període de transició no només política i cultural, sinó també –o potser sobretot– mental. En aquell context, la fascinació pels ovnis es va convertir en un fenomen popular que reflectia la necessitat d’imaginar fantasiosament nous horitzons i escapar de dècades de repressió. Als anys setanta, els marcians duien granotes ajustades i lluents, i segurament fumaven ros mentolat mentre pilotaven l'ovni. El món en general vivia una obsessió pels extraterrestres a conseqüència de la Guerra Freda, però va ser sobretot durant l'immediat postfranquisme quan el fenomen va adquirir aquí una dimensió cultural fascinadora. Encara que avui pugui semblar increïble, el diari monàrquic i conservador Abc va inaugurar una secció dedicada en exclusiva als plats voladors. Encara dura. Fa un any i mig (28-5-2024) el periodista Israel Viana evocava això: "«Cal convocar les masses, crear les condicions per ensorrar el capitalisme i la burocràcia dels estats obrers i instaurar el socialisme. Cal dir als éssers d'altres mons, si apareixen, que han d'intervenir ja, col·laborar amb els habitants de la Terra per suprimir la misèria; cal fer-los aquesta crida», escrivia Homero Rómulo Cristalli, el 1968 [...]. El va titular «Els platets voladors, el procés de la matèria i l'energia, la ciència, la lluita de classes revolucionària i el futur de la humanitat»". Ufologia marxista. Uau.
L’antropòleg Ignacio Cabria, en el seu llibre Historia cultural de los ovnis en España 1950-1990 (2022), explica que els albiraments d’ovnis es van convertir en part de la vida quotidiana i van ser difosos pels mitjans, sobretot durant el període immediatament posterior a la mort de Franco. Es van convertir en un símbol d’evasió i esperança en un país que deixava enrere –perdó: que creia deixar enrere– la censura i les garrotades i buscava imaginar futurs alternatius amb la bigarrada estètica dels anys setanta. Mort Franco, la utopia era Demis Roussos vestit amb túnica i botes daurades i les pel·lícules de Nadiuska. Els altres mons possibles encara feien olor de col reescalfada i de Zotal. La fascinació pels ovnis també mostrava la fragilitat d’una societat en transició (mental), en què la necessitat de creure en coses extraordinàries servia per compensar incerteses polítiques i socials. Les sàrries de la somereta es van transformar de cop i volta en fantasiosos "motors antigravetat". Ja no venia pas d'un pam... Més que simples curiositats, els extraterrestres postfranquistes van esdevenir metàfores de la llibertat, d'una amenaça indefinida, i també de la ingenuïtat d'una Espanya que començava a reinventar-se de la pitjor manera possible: fingint un atac d'amnèsia col·lectiva, les conseqüències del qual encara arrosseguem avui. No venim només d'un silenci antic i molt llarg, sinó també de les estridències insubstancials i alhora pretensioses de la dècada de 1970, quan aquell militar que havia causat una devastació sense precedents va passar avall mentre els ovnis sobrevolaven El Pardo.
