04/07/2022

El pacifisme cec

4 min
Un soldat amb els ulls embenats fa servir una metralladora

"No a las guerras". "No a la OTAN". "Por la paz". Aquests eren els lemes que figuraven en la pancarta de capçalera de la modesta manifestació celebrada a Madrid el diumenge 26 de juny, com a pròleg crític de la cimera de l’OTAN que hi ha tingut lloc la setmana passada.

Com que no formo part de cap “complex militar industrial” ni a nivell de consumidor de petards de revetlla, jo també estic en contra de les guerres i a favor de la pau. Pel que fa a l’OTAN, i a diferència de tots els manifestants menors de 54 anys, servidor va expressar el seu no introduint una papereta en una urna, el 25 de març de 1986. Menys per antiatlantisme que per castigar la frivolitat i les mentides de Felipe González en la matèria, certament; però vaig votar no, disposat a assumir-ne les conseqüències.

Al mateix temps, fa gairebé cinquanta anys que soc historiador especialitzat en l’època contemporània. I he constatat que la desaparició de les guerres és un ideal tan noble com inassolible, perquè exigiria canviar de manera radical la naturalesa humana. La pau perpètua (Zum ewigen Frieden) és un llibret del filòsof Immanuel Kant –que avui seria, pobre, veí de Kaliningrad i súbdit de la Federació Russa– mancat, tant en aparèixer el 1795 com ara, de la més mínima aplicabilitat o versemblança.

Dit això, és ben fàcil d’entendre que hi hagi persones de bona fe –el “club dels innocents” de què parlava Ferran Sáez l’altre dia aquí mateix– convençudes que acabar amb les guerres i establir una pau permanent a escala planetària és només una qüestió de voluntat d’unes desenes de líders, de doblegar els interessos del lobi armamentista i d’instaurar una altra manera (màgica, sens dubte) de resoldre els conflictes, les crisis, els antagonismes estatals/nacionals, les disputes territorials, les ambicions d’hegemonia o les aspiracions d’alliberament, etcètera, etcètera.

Però, entre els que aquests dies presenten l’OTAN com un factor d’inseguretat global, una organització “agressiva i imperialista”, i li retreuen haver menyspreat Rússia, i haver impulsat –l’OTAN, no Putin– una “guerra subrogada” a Ucraïna, entre aquests no tothom és “innocent”. N’hi ha que conserven intactes els sectarismes i les fòbies que conreaven quaranta-cinc anys enrere, quan dirigien partits com l'Organización de Izquierda Comunista de Espanya o grupuscles semblants. N’hi ha d’altres que fan el joc, descaradament, a la fal·laç propaganda del Kremlin, i justifiquen o silencien les atrocitats contra civils, el bombardeig gratuït d’un centre comercial de Kíiv la setmana passada, la utilització de la fam com a arma de guerra. N’hi ha, en fi, que cofats amb el barret d’experts en geopolítica, troben natural i legítim que, tres dècades després de la descolonització de l’imperi soviètic, Putin vulgui mantenir manu militari el control sobre aquell espai, ja sigui al Caucas, a l’Àsia central o a Ucraïna. Com si, encara el 1977, els britànics haguessin mantingut l’Índia sota la seva tutela política i militar.

Alguns dels advocats del dictador rus, però, són més llestos o més astuts. En l’article publicat a l’ARA el dilluns 27 Pablo Iglesias Turrión, per sostenir que cal finalitzar la guerra d’Ucraïna a qualsevol preu, encara que sigui reconeixent a Rússia el botí de l’agressió (és a dir, la mateixa tesi que defensen des del sinistre Henry Kissinger fins al patètic Francesc Granell...), s’emparava en els resultats d’una recent enquesta del Consell Europeu de Relacions Exteriors que –denunciava– han estat “invisibilitzats” pels media espanyols. Doncs bé, l’enquesta tan arterosament ocultada va ser feta en deu estats europeus que totalitzen més de 408 milions d’habitants, amb una mostra de 8.172 enquestats. És com si, en un sondeig d’opinió política a Catalunya, es preguntés tan sols a 150 ciutadans. ¿El trobaríem gaire representatiu? 

Jocs de mans a banda, i com que el relat dels nostres pacifistes professionals insisteix a dibuixar una OTAN rampant “contra el dret internacional i la democràcia”, a denunciar-ne la “perillosa expansió” cap a l’est com una declaració de guerra tàcita contra Rússia, a culpar l’Aliança de l’actual inseguretat energètica europea, de la crisi climàtica, de la inflació i de tots els mals imaginables, caldrà tornar a recordar el que és obvi. Si la Rússia post 1991 s’hagués mostrat com un veí fiable i pacífic, concentrat a recuperar el dèficit socioeconòmic i polític fill de l’experiment comunista, ni els antics protectorats de l’Europa de l’est (de Polònia a Bulgària) ni les antigues colònies bàltiques, ni ara mateix Finlàndia i Suècia, no haurien mostrat cap afany d’incorporar-se a l’OTAN. Aquesta no és una ONG modèlica dedicada a la beneficència, i té un membre impresentable (Turquia); és la por a l’agressivitat russa allò que l’ha fet irresistiblement atractiva per a països tan diferents com Finlàndia o Bulgària.

Va recordar Helmut Schmidt en les seves memòries que, a mitjan segle XIX, un ministre tsarista havia manifestat: “Per a Rússia, una frontera serà segura només quan hi hagi soldats russos a totes dues bandes”. La tesi segueix vigent (vegin el Donbass, Ossètia, Bielorússia...), però els pacifistes cecs no ho volen veure.

Joan B. Culla i Clarà és historiador