30/10/2021

De pactes i martingales

3 min
De pactes i martingales

Quan pactar es qualifica de “martingala” i la negociació d’uns pressupostos es compara amb una “subhasta”, és que governa l’esquerra a Madrid. O més ben dit, governen aquells a qui es considera uns intrusos en l’ordre natural de les coses. ¿Això significa que tots els acords són positius o que estiguin impulsats per les més virtuoses raons? Òbviament no, però no deixa de ser curiós que l’elogi de la política i el pacte entre diferents sempre sigui una traïció a Espanya quan hi intervenen el PSOE i els representants de l’Espanya no homogènia.

La política i la premsa madrilenyes estaven aquest dissabte alterades per la llum verda del PNB i d’ERC a la tramitació dels pressupostos de l’Estat. Com sempre, resultava més incomprensible la reivindicació republicana sobre la llengua que qualsevol altra reivindicació econòmica o de transferències tangibles. Per dir-ho així, dins de la seva infinita maldat, el PNB resulta comprensible perquè les seves negociacions són fàcilment traduïbles, però ¿els catalans? Quin poble sentimental, com deia Ortega.

El menyspreu i la incapacitat d’entendre el paper de la llengua l’explica El Mundo quan es pregunta retòricament si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentals en català serà clau per contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics”.

La incomprensió del paper de la llengua en les reivindicacions sobiranistes o simplement catalanistes es manté inalterada. Ni s’entén ni probablement s’entendrà, en un determinat Madrid monolingüe, que la reivindicació de la llengua no sigui una reivindicació ni menor ni tampoc excloent dins del país. Per incomprensible que resulti a un bilingüe, en una determinada Espanya es manté inalterat el complex de superioritat del monolingüe que es permet associar el valor o la grandesa d’una llengua al nombre de parlants o, sobretot, a la seva capacitat d’imposar-la políticament.

La importància de la política triada pels republicans per negociar els pressupostos és inqüestionable a Catalunya, però tampoc no és una finalitat en ella mateixa, sinó que la negociació comença ara. No es coneixen els percentatges ni tampoc el paper del doblatge i la subtitulació en el mix del pacte. Tampoc es pot pensar que tenir una part de les plataformes en català posarà fi al greu problema de producció de continguts propis d’una indústria audiovisual que s’escapa a Madrid perquè el mercat és allà, o que TV3 podrà renunciar al públic infantil no oferint-li productes de qualitat compatibles amb la recerca de l’audiència, com va fer durant dècades.

La negociació dels pressupostos tot just comença, i en les relacions entre socialistes i republicans hi ha moltes coses que no sabem. Que la taula de diàleg es faci amb una certa discreció no ha d’impedir exigir que avanci.

L’acord per tramitar els pressupostos aplana les relacions de “confiança” entre els negociadors, en paraules d’un republicà, però no s’hauria de perdre de vista que l’únic instrument de pressió és la majoria parlamentària, i no són pocs els actors importants de la política catalana que esperen pacientment el fracàs del diàleg amb el convenciment que “un cop aprovats els pressupostos, el PSOE no tindrà cap incentiu per avançar en el diàleg” i la taula quedarà en via morta.

ERC, que la nit del 25 de setembre de 2017, quan el president Puigdemont s’inclinava per anar a eleccions, va retirar-li la confiança, sap perfectament que la seva sort està en gran mesura vinculada a la de Pedro Sánchez. No deixa de ser paradoxal que la negociació passi ara per Gabriel Rufián. Alguns a JxCat esperen la derrota des de fora de la taula de diàleg i mentrestant es debaten sobre si cal desgastar-se o no creient que l’expresident Carles Puigdemont facilitarà un momentum que trenqui l’statu quo.

El problema és si mentrestant els seus representants al Congrés es converteixen en marcians dins la política espanyola -ja per si mateixa plagada d’alienígenes- i perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals però millora la vida de cada dia dels ciutadans. Avui Sánchez vol pressupostos i encarar el país, amb la recuperació, cap a unes noves eleccions. ERC vol reforçar l’hegemonia dins de Catalunya i JxCat espera des de dins del Govern, però des de fora de la taula de diàleg, que aquests dos mostrin els límits de la capacitat de transformar Espanya que pugui tenir el PSOE. Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.

stats