17/02/2021

El paisatge després de la campanya

3 min
Disponible en:

No ens recuperem de la fatiga pandèmica que l’allau de notícies continua incessant. No hi ha clemència. Només peticions d’indult, especialitat nefasta dels que es consideren una alternativa política dins un govern roí. L’indult és per als benèvols, no per als justos. La injustícia ja fa massa que dura com per conformar-nos amb ser culpables quan els còmplices tiren la pedra i amaguen la mà. Hem votat i hem tornat a votar malament en les seves eleccions, en les que no votaríem mai perquè hi anem obligats, i a casa som més de votar per gust, i més a l’octubre que al febrer. Votem amb el coronavirus en contra i votem en contra de la Corona, també. L’efecte Illa no acaba de fer efecte. El tractament que es pretén fer a Catalunya és tan invasiu que la pacient respon amb una negativa darrere una altra. Normal. I, a sobre, seguint les normes del joc. El candidat socialista diu que “la Catalunya de sempre ha tornat, la que mai va marxar”, i tothom es pregunta quin bitllet de realitat paral·lela s’ha comprat perquè és molt difícil en aquesta realitat que coneixem tornar d’algun lloc sense haver sortit de casa. Però la poesia política és com un bon acudit: sempre se’ns pot escapar. Tampoc s’acaba d’entendre això de “girar full” justament ara. Fa anys que n’hem girat uns quants, empeses per aquesta mania que tenim algunes de llegir cap endavant i no cap enrere. Evitem, ho reconec, l’exercici nostàlgic tan arrelat en les files constitucionalistes. Del passat n’aprenem coses, no esperem repetir-les. Aprendre és un verb que a la vida i en política, especialment, s’hauria d’utilitzar més (lluny de la carrincloneria hiperglucèmica que s’ha posat tant de moda a la vida en general). I aplicar. A tots els partits demòcrates. De la resta, no n’espero res. Dels altres, tampoc gaire, sincerament. A la vida hi hem posat esperança però costa molt mantenir-la.

Tornen els helicòpters. La gent es mobilitza contra la infàmia. Una altra onada de repressió i aquest mar es quedarà en perpètua bandera vermella. El rector de la Universitat de Lleida creu que la tancada de Pablo Hasél ha estat un fracàs i aposta pel diàleg. Quantes apostes portem i quin diàleg s’ha establert? Els Mossos són novament la policia que executa les ordres. Embolica que fa fort. Cremen contenidors i es trenquen coses. Els tertulians s’exclamen. Mentrestant, el PP es desfà de la seu de Génova pensant que si marxen de casa s’oblidarà tot. Però les clavegueres fan pudor arreu i la pudor és pudor aquí i a Dinamarca. Com la que fa la justícia que absol l’expresidenta de la Comunitat de Madrid, Cristina Cifuentes, pel cas Màster però condemna dues funcionàries. O la que fa la Fiscalia, que l’endemà de les eleccions corre a demanar que tornin a tancar els presos polítics, tres dies després que Rodrigo Rato sortís en llibertat perquè té més de 70 anys i quan la Delegació del govern espanyol va autoritzar una concentració nazi en un país que té el govern més progressista de la història. Ah, i per si faltava el toc de gràcia i a mi què m’importa, l’estació de metro Atocha Renfe de la capital espanyola es dirà Atocha - Constitución del 78, segons un anunci d’Ignacio Aguado de Ciudadanos, vicepresident de la Comunitat de Madrid amb el suport (aquesta és la gràcia) de l’extrema dreta que està més a l’extrem i més a la dreta.

Diu que l’Agència Espacial Europea busca astronautes i anima les dones a presentar-s’hi. A mi que em fan por les altures em sembla un bon moment per viatjar a l’espai. I per quedar-s’hi. Ja he agafat número. Però no ens enganyem. D'animada no n'estic gaire.

stats