18/05/2023

El paisatge que veiem ja no existeix

3 min
El pantà de Rialb, a la comarca de la Noguera.

Conduint per Califòrnia a principis dels 2010, em sobten hectàrees i hectàrees d'arbres fruiters morts. La costa oest americana es troba en aquells moments immersa en una de les pitjors sequeres mai viscudes, que durarà uns quatre anys i es tornarà a repetir al cap de poc. La imatge em transmet el gran impacte del canvi climàtic, que estudio en abstracte en la meva recerca, i que en els camps agrícoles es materialitza en devastació i pèrdua de gran valor agrònom. En xifres, Califòrnia, el bressol fruiter dels Estats Units, va perdre un 4% de sòl agrícola de gran valor productiu entre el 2012 i el 2017.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La imatge de quilòmetres d'arbres morts és per a mi un moment de constatació que ja no hi ha marxa enrere, que, en la nostra lluita per reduir massivament les emissions d'efecte hivernacle, estem perdent. I que la Catalunya que conec i que enyoro, més aviat que tard, passarà per un procés similar. I aquí ens trobem, a hores d'ara, amb una sequera sense precedents que, si bé trobarà respit, tornarà a venir amb més força. 

Aquesta sequera no és una sorpresa. Que no ens diguin que no es podia saber, que són condicions inesperades, que no ens ho diguin quan cremin els boscos. És, desafortunadament, una tendència certa. Així ens ho diuen les dades i la ciència. En efecte, la sequera que vaig viure a Califòrnia s'emmarca en una gran sequera de més de vint anys que el 2020 i el 2021 va tornar a viure un greu episodi. A la pèrdua de més conreu agrícola, s'hi van afegir els pitjors incendis que s'hi han viscut mai. El 2020 van cremar a Califòrnia 1,7 milions d'hectàrees, o altrament el 4% de la superfície de tot l'estat. El 2021 se'n van cremar 1 milió més, afegides a 800.000 hectàrees que van cremar el 2018. Complicats per la negligència en la gestió dels boscos i la xarxa elèctrica, aquests focs van ser clarament propiciats per la gran sequera i les onades de calor. Aquests factors només aniran a pitjor en les pròximes dècades. Mentre continuem emetent gasos d'efecte hivernacle, el clima es farà més inhòspit i erràtic. Com deia, una batalla que estem perdent. 

Les dades i pronòstics són durs, i cal processar-los. Després del dol necessari per aquest paisatge i forma de viure que se'ns escapa, cal passar a la fase d'acceptació i d'acció. Hi ha deures que hem de fer, i s'han de fer com més aviat millor. Continuar amb l'statu quo no és una opció. Cada hivern que no fem els deures és un estiu que ens crema. 

Entenent que cap solució és perfecta, personalment intento posar esforços en aquelles solucions que no agreugen el problema i que són compatibles amb la vida. Busquem-ne exemples. Reduir el nostre consum és un front d'acció evident i crucial. Tot i així, fer-ho en la dimensió necessària és socialment poc viable. El canvi climàtic, paradoxalment, també ens farà utilitzar encara més energia, per dessalinitzar aigua i protegir-nos de les elevades temperatures. Cal buscar més opcions. 

S'han de dedicar més recursos per preparar activament els boscos i gestionar-los per sobreviure a aquest canvi de la millor manera possible. S'ha d'invertir perquè l'agricultura del país sigui més eficient i resilient. Desplegar renovables és també una opció de futur, i certament de molt més futur que continuar cremant combustibles fòssils. Aquestes renovables es poden desplegar de manera que siguin compatibles amb la vida, fent servir plaques solars per crear ombra per als cultius o per evitar l'evaporació de l'aigua. Reduir l'ús del vehicle privat per fer espai a arbres urbans resilients que redueixin la temperatura a les ciutats és també necessari. També ho és regular els usos més "frívols" de l'aigua i l'energia. Si bé pot semblar un abús de jurisdicció en temps fàcils, ja que requereix un cert criteri ètic, és una necessitat en moments d'emergència. Sense judicis de valor, les conseqüències del canvi climàtic són i seran extremadament desiguals.

Els grans costos i solucions d'adaptar-nos a un clima cada vegada més hostil s'han de debatre, però, jo encara diria més, s'han de tirar endavant amb diligència i valentia. En aquests moments aquests costos ja van a la velocitat del cicle electoral. Hem d'exigir decisió i acció en fer front al gran repte que ens espera. La responsabilitat també és nostra. Deixem de buscar excuses i acceptem que som els causants d'una devastació planetària sense precedents. Prioritzem la gestió de l'aigua, l'agricultura i els boscos per generar vida allà on se'ns en va. Posem-nos mans a l'obra i que sigui avui, no demà.

Mar Reguant és professora a Northwestern University i investigadora a la Barcelona School of Economics
stats