13/05/2022

Pamela Anderson, Amber Heard i els límits de la redempció feminista

7 min
L'actriu Amber Heard i Johnny Depp durant el judici per difamació que s'està celebrant aquests dies.

Per fer el paper de Pamela Anderson a Pam & Tommy, la sèrie produïda per Hulu, l’actriu Lily James es va haver de sotmetre a quatre hores diàries de maquillatge i, segons diuen, va arribar a portar cinquanta parells de pròtesis de pit de talla 90E, que li van haver de canviar unes quantes vegades durant el rodatge i que de vegades estaven tan suades que estaven a punt de caure-li a terra.

La sèrie explica el matrimoni llampec de Pamela Anderson i el seu ex Tommy Lee, bateria de Mötley Crüe, i se centra en el vídeo de contingut sexual filmat durant la lluna de mel i robat de casa seva per divulgar-lo entre el gran públic. Però aquesta versió de la seva història, creada sense la intervenció de la parella, aspirava a ser una versió empoderadora dels fets: un intent de descriure el posterior calvari de Pamela Anderson i, en paraules de Lily James, “suscitar un debat sobre com tractem les dones”. ¿Que la càmera sembla una mica massa interessada en entretenir-se en aquests pits postissos? No patiu, és art feminista. I és la mena d’art que, en aquests temps, sembla omnipresent a Hollywood en un seguit de projectes que tenen com a objectiu “recuperar”, “redimir”, “recontextualitzar” i “replantejar” dones famoses, belles, generalment blanques i sempre incompreses del nostre passat semirecent, que en un moment donat van ser vilipendiades, gairebé sempre per un fet de caràcter sexual. El raonament –i el llenguatge del màrqueting– és que si tornem a explicar (i consumir!) les adversitats d’aquestes dones a través del prisma actual, més liberal, ajudarem les dones a reivindicar el seu poder.

Pam & Tommy no és l’exemple més recent d’aquest gènere, tot i que potser sí que és el més controvertit, en part perquè Pamela Anderson no va voler tenir-hi res a veure. Però el 2018, quan es va anunciar, ja hi havia un munt de projectes semblants que havien tingut gran èxit: un biopic documental sobre Anita Hill, que explica com la van tractar quan va demandar Clarence Thomas per assetjament sexual; el film I, Tonya, sobre la patinadora artística Tonya Harding, ara presentada com una personalitat més complexa que la d’una simple gamberra de classe baixa, i Lorena, sobre Lorena Bobbitt, que ara es diu Lorena Gallo i que, com veiem, no és només la dona que li va tallar el penis al seu marit sinó també una víctima de la violència domèstica. “Només es fixaven en això –deia Lorena Gallo el 2019, en una entrevista publicada per The New York Times–. Era com si ningú entengués per què vaig fer el que vaig fer o com si a ningú li importés”.

Aquestes històries van tenir lloc abans del #MeToo, abans de les xarxes socials, abans que ens ho comencéssim a replantejar tot, des de l’art que consumim fins als monuments que hem erigit. I moltes d’aquestes iniciatives per mirar enrere han sigut força reveladores: per exemple, els documentals Framing Britney Spears, produït l’any passat per The New York Times, i Britney vs. Spears, de Netflix, indaguen tant els detalls de la tutela explotadora a què es va veure sotmesa l’estrella del pop com la cobertura que en van fer els mitjans sensacionalistes, i van desencadenar així un debat a tot el país sobre els abusos d’aquest tipus. Els documentals sobre Janet Jackson, un dels quals el va produir ella mateixa, van desfermar una polèmica sobre com la van tractar després d’aquella famosa “espifiada de vestuari” a la Super Bowl del 2004, quan un pit li va quedar a la vista de tothom i a ella la van posar a la llista negra, a diferència de l’home que l’hi va destapar, Justin Timberlake.

Fotograma de la sèrie 'Pam & Tommy', que explica la història de la filtració d'un vídeo sexual de Pamela Anderson i Tommy Lee.

No cal dir que aquesta idea de les trames redemptores la devem, fins a un cert punt, a Monica Lewinsky, l’afer de la qual amb el president va formar part del rerefons dels meus anys adolescents, i a qui segurament vaig ajudar a tornar a la llum pública quan vaig ser prou gran per adonar-me de la complexitat del tema. Vaig escriure un article sobre Lewinsky el 2015, poc abans que pronunciés una conferència a l’organització TED sobre la humiliació pública, i l’any passat, quan es va convertir en el tema de la sèrie de FX Impeachment. (Coproduïda per ella, explica la història de l’afer sota el prisma de les dones implicades.) Des de llavors m’he mirat des d’una perspectiva semblant la vida d’altres dones que s’han vist denigrades: Katie Hill, una antiga congressista que va haver de dimitir a causa d’un escàndol de pornovenjança; Paula Broadwell, l’antiga amant del general David Petraeus; Amanda Knox, que fa una dècada va ser absolta del famós assassinat de la seva companya d’habitació, però a qui li està costant refer la seva vida. Aquestes dones de vegades eren personatges que queien bé i de vegades no, però en totes les seves històries s’havien deixat de banda molts matisos.

Així doncs, no soc immune a l’atractiu de les històries redemptores. Tot i així… Hi ha un terme que he après fa poc: escopofília. Vol dir “amor a mirar”. Es pot aplicar a la pornografia o fins i tot a un accident de cotxe, però se sol fer servir en el context cinematogràfic per descriure com ens mirem les dones retratades a la pantalla. No és cap secret que als humans els encanta consumir espectacles, i ens agrada el doble si hi surten dones i sexe. Però ¿en quin moment la descripció fictícia d’aquest espectacle, i el fet que ens el mirem, esdevenen tan nocius com contemplar-lo a la vida real?

Ursula Macfarlane, directora d’un documental de Netflix que s'estrenarà pròximament sobre Anna Nicole Smith, la tempestuosa actriu i model que va morir d’una sobredosi accidental als 39 anys, va dir quan es va anunciar el projecte: “Em sembla que és el moment adequat per revisar la vida d’una dona jove i bella que va veure la seva vida exposada públicament tothora i al final destruïda per la nostra cultura”. Potser sí, ¿però a partir de quin punt aquests noves revisions es limiten a perpetuar els tòpics que les fan mereixedores d’una visió retrospectiva? Qui explica aquestes històries? Qui se n’ha de beneficiar? ¿I en quin moment tota aquesta xerrameca sobre una recontextualització i sobre capgirar la mirada masculina es converteix en un espectacle sobre la redempció en lloc de centrar-se en la dona que el protagonitza?

Beanie Feldstein en el paper de Monica Lewinsky a 'American crime story. Impeachment’.

Fa poc l’escriptora Kathryn VanArendonk d’aquest gènere n’ha dit “turisme de l’empatia”: un intent d’embarcar els espectadors en un viatge a un passat prou recent per ser reconeixible però prou llunyà per semblar estrany. La conseqüència és que algunes iniciatives –i potser més encara, la manera com la gent en parla– poden caure en una mena de petulància.

Encara podem consumir aquestes històries, però sota el prisma del liberalisme. Ens agrada molt que Monica Lewinsky hagi arribat tan lluny (és una productora!), però encara ens quedem bocabadats quan li ensenya un moment el tanga al president dels Estats Units, una escena que, segons em va dir, va acceptar a contracor.

Podem fer que sí amb el cap davant d’un diàleg amb paraules gruixudes. Per exemple: “Les putes –afirma el personatge de Pamela Anderson després d’una sentència judicial decebedora– no poden decidir què es fa amb les imatges del seu cos”. Però nosaltres també ho decidim quan ens la mirem. No hi ha res com tornar a veure la caiguda en desgràcia d’una dona a causa d’un vídeo sexual quan es pretén corregir la història.

Per cert, la veritable Pamela Anderson –que en aquests moments viu una revifada de la seva carrera– no ha vist la sèrie. Em diuen que no la veurà. Segons els que l’envolten, es penedeix de poques coses a la vida (ni tan sols de Kid Rock), però aquest vídeo és l’únic que voldria fer desaparèixer. Ara està treballant en la seva versió d’aquesta història, un documental de Netflix coproduït per un dels seus fills, i també prepara unes memòries.

Britney Spears, ara alliberada de la tutela del seu pare –a conseqüència, possiblement, de l’atenció desvetllada per les pel·lícules sobre ella– diu que ha passat “vergonya” amb Framing Britney Spears i també prepara un llibre de memòries que ho explicarà tot.

Monica Lewinsky és potser la que ha gestionat la seva rehabilitació amb més delicadesa perquè ha insistit en formar-ne part. Però fins i tot ella m’ha dit que s’hauria estimat més que no s’hagués fet cap sèrie al seu voltant: “Espero que sigui l’última vegada”.

Hi ha tantes dones a la història a qui s’ha tractat injustament que no acabaríem mai d’explicar aquests relats. Però ¿de debò estem millor avui després d’haver-ne escoltat tants?

No cal fer gaires esforços per trobar exemples de dones imperfectes amb vides exposades al focus de la nostra cultura en temps real. Dones que veuen les seves qualificacions professionals qüestionades. Que veuen desacreditada la seva manera de vestir. Que veuen la seva vida personal violada pels mitjans sensacionalistes. I que, quan cauen en desgràcia, per motius bons o motius dolents, veuen que molts se n’alegren potser una mica massa.

Amber Heard ha pujat recentment a l’estrada en un judici per difamació. L’ha demandat el seu exmarit, Johnny Depp, per un article d’opinió escrit el 2018, en què afirmava que havia sigut víctima de violència domèstica. (Depp, que ha negat haver maltractar Heard, l’acusa a ella de maltractaments.) Encara falten setmanes per saber el resultat del judici i hi ha molts motius per a l’escepticisme sobre els relats de l’un i de l’altra. Però, tot i així, els seguidors de Depp són els que cada dia acudeixen a les portes del jutjat i saluden des dels seients del públic, mentre les xarxes socials –i la retransmissió en directe del judici– s’inunden de mems i insults contra Heard, a qui li diuen “caçafortunes”, “falsa”, “bipolar” i “manipuladora”, fins al punt que, segons diuen, ha hagut de contractar guardaespatlles.

En teoria, aquestes històries redemptores ens han de despertar empatia, ens han de parlar de la humanitat inherent en totes les dones, fins i tot en les més imperfectes i desagradables. Però ¿de què serveixen si no ens ajuden a configurar una nova manera de tractar-nos els uns als altres?

Fins a la pròxima història redemptora, suposo.

Copyright The New York Times

Jessica Bennett és periodista i escriptora
stats