La Barcelona d’avui neix d’un bum-bum. Hiroshima mon amour. L’enderrocament de les muralles al segle XIX. Sense explosió nuclear no hi ha amor. Ja ho va dir un barceloní de 1854: Barcelona salta pels aires i nosaltres ens enamorem… d’una nova Barcelona. Sense el primer gran barrabum no hi hauria els altres dos grossos borroboms: la Guerra-Dictadura que és el pas del patapum de la ciutat lliure a la ciutat ocupada. I el darrer barrabom: el gos atòmic Cobi olímpic. Fi de festa que ens du a la Barcelona oberta en canal d’ara amb trossos esbarriats per la pell de la ciutat. I el cordó umbilical?
El passeig de Gràcia. Uneix la vella mare amb els fillets. Nous i adoptats: Eixample, Gràcia, Sarrià… Barcelona era un coitus interruptus. Tancada amb forrellat. I fora aquell camí cap a les muntanyes que era pur Far West amb núvols herbacis passejant. El passeig de Gràcia són les escales mecàniques de la ciutat que coneixem. Barcelona és Barcelones. Potser ha estat el mirall més clar de la Barcelona que es passa les claus dels darrers segles. Fem-li cas a Robert Robert. Va sortir volant de les muralles i escriu això el 1865:
“Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia! A l’hivern es va de tarda al passeig de Gràcia. A l’estiu, matí i vespre, es va al passeig de Gràcia. Per anar als numerosos poblets del voltant, s’aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia. A tot foraster se li pregunta: —¿Ja has vist el passeig de Gràcia? L’animació del passeig de Gràcia, l’estiu, comença amb el dia. Abans que els òmnibus vagin i vinguin, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s’encaminen a Barcelona amb el gec al coll (si en porten) i l’esmorzar embolicat en un mocador de quadres blaus. Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, fores d’alls i cebes, pebrots i tomàquets, albergínies i ous i fruites. Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que llavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia [...]. Els diumenges és més animat el quadre. Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no podent gosar de cap diversió, se resignen amb la seva sort si cada diumenge poden anar a prendre xocolata al passeig de Gràcia…”
Xicra de cacau és: Passeig de Gràcia. Història d’una família, d’en Roger Bastida (Comanegra). Ficció de la realitat. El passeig de Gràcia de 1854 a 1952 com a gran cordó umbilical amb tres nissagues: els aristòcrates Castelljussà, que veuen en el bum de les muralles i l'esclat del passeig la seua mort i la del món d’ahir. Els burgesos Massanas, enriquits, que clissen en el passeig el seu aparador d’explosió social. I els Farrés, menestrals de comarques que albiren el somni barceloní amb espetec al passeig. Tots catalans. I sí, els emigrants també eren catalans. I tantes coses… L’autor acaba el llibre el 1990. Any del seu naixement i pre bomba Cobi. Preguntes al cordó.
S’ha rebentat la ciutat d’interclassisme umbilical? És el passeig l'escenari del proper pum-pum de Barcelona? Si abans era mirall-sentiment de tots, ara és només mirall d’uns? Què dirien avui els aristòcrates emmurallats? I els burgesos enlluernats? I els menestrals esllomats? Quedarien unides i fecundades aquestes classes socials en una de sola contra la Barcelona bum-bum d’avui? La ciutat pot morir d’amor? I Barcelona pot ser dels que no l’estimen?
