Afinals dels anys setanta, John Hunter, un mestre de primària dels EUA, va dibuixar el mapa gegant d'un país inexistent sobre una planxa de múltiplex, per acostar els seus alumnes a la realitat d'Àfrica. A partir del mapa i uns quants problemes d'actualitat, els alumnes s'havien d'organitzar per salvar el continent, i així aprenien tot experimentant.

El sistema va funcionar, i ara el taulell de joc és una estructura de plexiglàs amb 4 nivells: l'espai exterior, l'aeri, l'espai terrestre i marítim i el fons del mar. Al nivell terrestre, ple d'incomptables peces de joc, hi ha quatre països ben diferents pel que fa a riquesa, extensió, densitat, etc. Cada país té un president i un govern format per un grup d'alumnes. Altres nens formen part del Banc Mundial, les Nacions Unides, un grup de contrabandistes d'armes, o fins i tot hi ha la deessa del temps, que controla tant la meteorologia, com les fluctuacions de borsa d'aquest món imaginari.

Per completar el joc, hi ha un document amb 50 problemes mundials, entrellaçats de tal manera que la resolució de cadascun afecta la resta. Hi ha fugues químiques o nuclears, tensions entre grups ètnics, religiosos o culturals, espècies en perill d'extinció, fam, desastres ecològics o l'escalfament global. L'objectiu és resoldre els 50 problemes però, alhora, cal que tots quatre països prosperin. Si no és així, ningú guanya. Durant el joc, que dura diversos dies, els governs fan reunions nacionals i internacionals, creen aliances o declaren guerres, negocien pel petroli, fan pactes per aturar l'escalfament global o s'ajuden econòmicament. A través d'aquest micromón experimental, uns nens de quart curs s'enfronten de manera fictícia als problemes reals que les generacions anteriors els han deixat en herència. Així, van entenent a poc a poc les complicacions del món real, perquè tenen la possibilitat de viure'l, de decidir-lo i de solucionar-lo.

Aquests dies, veient les acampades, he pensat en el joc del professor Hunter.

Els indignats són un grup molt heterogeni i amb expectatives diverses, que a estones sembla poc organitzat i a estones demostra ser un exemple de convivència i solidaritat. Des de costats diversos se'ls ha criticat la manca de propostes concretes, però hi ha una cosa que han dit ben clara, que és impossible no entendre, i que subscric. Els indignats volen que el món s'organitzi d'una altra manera, tot i que potser encara no saben com ha de ser, exactament, aquesta altra manera. I és que no és tan fàcil de trobar, la solució. Però, mentre dia rere dia reclamen un canvi, han anat creant una realitat paral·lela: han muntat una microsocietat, amb una democràcia experimental que consideren més justa, i que a poc a poc van aprenent a fer funcionar. I se'n surten: sobreviuen, s'entenen entre ells, es defensen dels atacs exteriors i, fins i tot, en surten reforçats.

Els alumnes de Hunter saben que no estan salvant el món de veritat, i els indignats de les acampades saben que tampoc estan (encara) regenerant la democràcia, però mentre viuen en aquest món paral·lel del joc -els uns- i de la reivindicació -els altres-, estan més a prop d'entendre'n els problemes i les seves causes, comproven que el treball en equip pot donar fruits molt poderosos i que experimentar amb la solució és el primer pas per arribar-hi.

Potser els polítics haurien de fer un exercici semblant al dels alumnes de Hunter, per tal d'entendre millor la indignació i donar-hi respostes adequades. Podrien adaptar un Monopoly de manera que els jugadors només rebin mil euros en passar per la casella de sortida; els preus de les cases no es corresponguin amb el seu valor; la banca tingui permís per fer trampa; i en lloc de la casella d'aparcament gratuït hi hagi la casella de l'atur, a la qual s'arriba amb molta facilitat però no hi ha manera de sortir-ne. Potser amb un parell de partides a la sobretaula dels diumenges farien més avenços en el seu apropament als indignats , que en aquestes tres setmanes de silenci.