06/08/2022

La pell de la biopolítica

3 min

El ministeri de Transició Ecològica anuncia les mesures d’estalvi energètic. Proposa ajustar els termòstats sota la forma d’una xifra: 27 graus els aires condicionats a l’estiu, 19 graus les calefaccions a l’hivern. Amb excepcions: les escoles i els centres de formació, els hospitals, les perruqueries i les bugaderies. També mitjans de transport com trens i avions, i les cambres dels hotels. La ciutadania entén la urgència de passar a l’acció, donades les espantoses circumstàncies de la inflació desfermada per l’encariment de l’energia, per la crisi climàtica i pels conflictes internacionals. El problema és greu i més ho serà. Però aquestes mesures, dites d’aquesta manera, fan l’efecte d’un manual d’instruccions estàndard i arbitrari. El termòstat també depèn de com viuen les persones, en la seva pell, el fred i la calor. I també depèn de com es relacionen amb el problema de fons que els afecta. Tanmateix, la xifra alimenta l’imaginari col·lectiu. Precisa una situació, uns fets, unes accions. Facilita la gestió diària i evita la mala consciència. Però, també, fer cas d’aquestes xifres precises altera com viuen les persones. Aquesta vegada, afecta una cosa com l’íntima i personalíssima sensació tèrmica. Hi ha gent que és fredolica de mena i es congela a 19 graus però no necessita l’aire condicionat a l’estiu. En canvi, d’altres viuen enmig de fogots constants i suen de valent. A l’hivern, gairebé no posen la calefacció. Les noves mesures d’estalvi energètic, dites d’aquesta manera, amb el codi universal de la xifra al termòstat, afecten la gestió epidèrmica de la ciutadania. Vostè té fred? Vostè té calor? És indiferent: posi exactament la temperatura que li diem. Faci anar la màquina d’una determinada manera. Així complirà amb el seu deure de ciutadania. La seva responsabilitat està en mans de qui decideix la xifra de la calor o del fred.

Fins fa ben poc, potser abans de la pandèmia, la política es limitava a demanar a la ciutadania que es fes responsable de manera compartida de les dificultats socials, pagués els seus impostos, respectés la llei, fos solidària. Tanmateix, a partir de la crisi sanitària, climàtica i geopolítica, ha sorgit amb força renovada una manera de governar que depassa la política clàssica en el sentit aristotèlic, perquè ja no es tracta només d’esbrinar què podem fer per viure bé junts, sinó com ens ho fem per sobreviure, tant a nivell grupal com individual. Per sobreviure, la responsabilitat compartida és imprescindible. Reduir la responsabilitat a una xifra que es compta, ni més ni menys, escanya la política. El pensador francès Michel Foucault inventà el concepte de biopolítica als anys setanta. Amb aquesta noció mirà de fer avinent que l’eficàcia del govern de la polis anava més enllà de l’organització social de la vida ciutadana: es tractava de controlar els cossos, sobretot els que no passaven per l’adreçador (delinqüents, bojos, sexualment diversos). En el seu temps, Foucault s’interessà per les formes del que socialment era considerat anormal. Volgué descriure com la societat normalitzava les desviacions de la norma. Als anys setanta, l’excepció esdevingué un objecte d’estudi. Actualment l’excepció no s’estudia gaire: més aviat es demana que es converteixi en regla. La consigna general és ser particular: be yourself. Així doncs, la biopolítica modifica la norma universal reclamant una incursió en el més particular. Fer vida normal, avui, què vol dir exactament? Doncs, en aquest cas, ajustar els aparells a la xifra exacta aprovada pel ministeri de Transició Ecològica. No ens fem responsables d’estalviar en general segons les diverses sensacions tèrmiques, cadascú com bonament sap i pot, sinó de l’execució de la consigna precisa. El cos, entitat travessada pel llenguatge, representa avui la cosa més concreta que cal normativitzar. La xifra fa de mot de comandament i l’avalua. La regulació estàndard de l’aire condicionat i de la calefacció, aquests números de gestió epidèrmica, no són més que una mostra de la biopolítica contemporània. En lloc de corregir les desviacions a nivell macro (formes d’explotació entre continents, desequilibri entre forces geopolítiques, injustícies globals i tracte preferencial a grans empreses que no respecten el medi ambient), fica el dit a l’ull als anomenats “consumidors” o “usuaris” (oblidant la paraula ciutadania, per evitar responsabilitats compartides), els quals, un dia, amb fred o amb calor, acabaran per ajustar el termòstat a la xifra que pertoca.

Anna Pagès és professora de la FPCEE-Blanquerna de la Universitat Ramon Llull