Pensant en Vox
El PP de Balears va rebre de bon grat la notícia de la identificació de les restes de la comunista, sindicalista i feminista Aurora Picornell, assassinada pels feixistes, i les de les seves companyes, les anomenades Roges del Molinar, igualment detingudes i executades sense judici. Ho van fer a la seva manera, amb la líder de la formació, i candidata a la presidència del Govern Balear, Marga Prohens, apel·lant “al consens i la concòrdia”, que és la fórmula hipòcrita que té la dreta nacionalista espanyola de girar full dels crims de la Guerra Civil sense que se li’n demanen comptes ideològics. Però era una resposta positiva a un èxit de les polítiques de memòria històrica que, de fa molt de temps, du endavant un sector especialment actiu de la societat civil de les Balears (associacions i entitats, historiadors, familiars de víctimes) i, en els darrers anys, també el Govern Balear i les institucions. Alguns, des de l’esquerra, es van felicitar que el PP hagués reaccionat d’aquesta manera. Pocs dies després, però, davant de la proposta de nomenar Aurora Picornell filla il·lustre de Palma, el PP se’n desmarca. Així, la memòria de Picornell no rebrà aquest honor, per falta de consens i concòrdia per part de qui els reclamen. També és cert que l’alt exemple d’Aurora Picornell no necessita embelliments, mentre que el PP se situa, una vegada més, a la banda dels que es neguen a condemnar els crims del feixisme.
Què ha passat entre un moment i l’altre? Salvant les distàncies, el mateix que el que li ha succeït al cap de Marga Prohens, Alberto Núñez Feijóo, amb la (hipotètica) reforma del delicte de sedició i la sempre encallada (pel PP) renovació del Consell General del Poder Judicial. És a dir: una tímida intenció inicial d’avançar cap a algun tipus d’acord en qüestions que afecten la salut i la credibilitat democràtica d’aquesta Espanya de la qual diuen ser patriotes (i no els ho negarem, en la mesura que el patriotisme acostuma a ser un baluard d’impostures i de misèries) acaba convertint-se en un nou tancament de files de caràcter ultraconservador o reaccionari.
Les previsions indiquen que, en el cicle electoral que s’atansa, les possibilitats que té el PP de governar, o de tornar a fer-ho, passen necessàriament per aliances amb Vox, encara que el partit d’Abascal faci darrerament una reculada (massa petita). Per tant, es tracta de fer-los gestos de complicitat. Però després hi ha el fet que Vox no és més que la materialització en forma de partit polític del substrat ideològic del franquisme, que ha estat als fonaments del PP des dels seus inicis: de fet, Vox no és altra cosa, en gran mesura, que una escissió, o una protuberància, del PP mateix. Dit com en el refranyer castellà, i de forma especialment oportuna, la cabra siempre tira al monte. I per molt que els nostres valents diguin que això és brandar un espantall i que a penes hi ha diferències entre PSOE, comuns i Podem, d’una banda, i PP, Ciutadans i Vox, de l’altra, el puig cap al qual tira aquesta cabra és particularment fosc i macabre.
