Perduts
L’economia es desborda, la tecnologia es dispara i la política fa marxa enrere. Expressió d’impotència? Incapacitat de marcar la iniciativa? Per camins diferents, l’estil desarrapat de l’argentí Milei i la retòrica impostada de Macron, uns i altres semblen voler convertir-se en icones d’una política que sona a regressió, a recuperació d’idees i actituds que semblava que en aquests moments de la història ja hauríem de tenir superades. A Davos, el demagog de la serra mecànica que fa bandera de la liquidació dels serveis assistencials a la ciutadania argentina proclamava que “l’estat no és la solució, l’estat és el problema”, afalagant una bona part de l'auditori, segons diuen les cròniques. Emmanuel Macron, seguint el gir desesperat que ha emprès al veure’s desbordat per l’extrema dreta, es vesteix de restaurador de la França eterna anunciant l’obligatorietat de l’uniforme i del cant matinal de La marsellesa a l'escola pública.
Tots dos, cadascun a la seva manera, jurant per la pàtria. Un entregant el país a les oligarquies econòmiques i fent de l’estat una mínima expressió al seu servei, l’altre enquadernant la nació amb música d’uniformitat, atrapat per l’obsessió de l’extrema dreta contra la immigració com a corc que destrueix les pàtries. Si hi afegim el rellançament de Trump a l'inici de les primàries republicanes –que demostra com, a la primera potència mundial, la indecència d’un candidat que arrossega desenes de càrregues judicials s’assumeix amb plena naturalitat–, el panorama és desolador.
És realment aquest, el món que ve? ¿O és simplement l’expressió d’un desconcert que no troba via política de sortida i va degradant les institucions, entre el neguit d’una part de la societat que se sent insegura, com si la terra tremolés i no sabés on agafar-se, i una altra que viu amb preocupació però amb impotència creixent el gir cap a l’autoritarisme?
En aquest context, adquireix rellevància que a Davos hagi estat Pedro Sánchez que hi hagi interpel·lat els empresaris: “No assumeixin els vells postulats neoliberals que presenten l’estat com un ens purament extractiu que no genera valor. O que afirmen que l'única responsabilitat de les empreses és augmentar els beneficis dels seus accionistes. Vostès saben que les empreses necessiten els governs per innovar i créixer. I que, si no alineen els seus interessos amb els de les societats en el seu conjunt, no podrem superar els reptes del nostre temps. I repercutirà en les seves empreses”. ¿Sánchez, única veu que trenca el gir reaccionari d’Europa? ¿Ningú més s’hi apunta? Tan perduts estem?
