Plorin la reina, no el seu imperi

“El final d’una era” s’ha convertit en la tornada de les anàlisis que els tertulians fan del regnat rècord de la reina Elisabet II. Com tots els monarques, era alhora una persona i una institució. La reina va fer gala d’un compromís profund i sincer amb els seus deures i per la seva impecable actuació serà plorada amb raó. Ha estat un element d’estabilitat, i la seva mort en temps turbulents escampa onades de tristesa a tot el món. Però no hem de romantitzar el seu regnat. Com a cap d’estat i cap de la Commonwealth –l’associació de la Gran Bretanya i les seves antigues colònies– va mantenir una postura forassenyadament tradicionalista durant dècades de violents trasbalsos. Així, la reina va ajudar a enfosquir una sagnant història de descolonització les proporcions i llegats de la qual encara no han estat adequadament reconeguts.

Elisabet va créixer en una família reial que havia vist augmentar la seva influència dins l’Imperi Britànic. La monarquia governava sobre una llista cada cop més allargada de colònies, incloent-hi Hong Kong (1842), l’Índia (1858) i Jamaica (1866). El 1947 l’aleshores princesa Elisabet va celebrar el seu 21è aniversari durant una gira reial per Sud-àfrica pronunciant un discurs molt citat en el qual va prometre: “Tota la meva vida, sigui llarga o curta, estarà al vostre servei i al servei de la gran família imperial a la qual tots pertanyem”. Durant una altra gira reial, a Kènia, es va assabentar de la mort del seu pare. I va heretar i sostenir una monarquia imperial a l’assumir el títol de cap de la Commonwealth. “La Commonwealth no té cap semblança amb els imperis del passat”, va insistir en el seu missatge de Nadal de 1953. Però la seva història suggeria el contrari. Inicialment concebuda com un consorci per als “blancs” de les colònies, la Commonwealth va tenir els seus orígens en una concepció racista i paternalista del domini britànic com una forma de tutela. Reconfigurada el 1949 per donar cabuda a les noves repúbliques asiàtiques independents, la Commonwealth va ser la seqüela de l’imperi i un vehicle per preservar la influència internacional de la Gran Bretanya.

A les fotografies de les conferències de líders de la Commonwealth, la reina blanca se situa al davant i al centre entre desenes de primers ministres majoritàriament no blancs, com una matriarca flanquejada per la seva descendència. El que no es veu mai a les imatges és la violència que hi ha al darrere. El 1948 el governador colonial de Malàisia va declarar l’estat d’emergència per lluitar contra les guerrilles comunistes, i les tropes britàniques van utilitzar tàctiques de contrainsurgència que els nord-americans imitarien al Vietnam. El 1952 el governador de Kènia va imposar un estat d’emergència per suprimir un moviment anticolonial conegut com Mau Mau, en virtut del qual els britànics van tancar desenes de milers de kenians en camps de detenció i els van sotmetre a una tortura brutal i sistematitzada. A Xipre, el 1955, i al Iemen, el 1963, els governadors britànics van tornar a declarar l’estat d’emergència per fer front als atacs anticolonials; de nou van torturar civils. Mentrestant, a Irlanda, els Troubles van portar la dinàmica d’emergència al Regne Unit. Potser mai no sabrem què en pensava, què va fer en la intimitat, la reina, amb els crims comesos en el seu nom. Els funcionaris colonials van destruir molts registres que, segons el secretari d’estat de les colònies, “podrien avergonyir el govern de sa majestat”, i se’n van ocultar deliberadament d’altres en un arxiu secret l’existència del qual no es va revelar fins al 2011.

Durant les últimes dècades del seu regnat, la reina va veure com la Gran Bretanya i la família reial lluitaven per acceptar la seva posició postimperial. Tony Blair va defensar el multiculturalisme i va portar la devolució de poder a Gal·les, Escòcia i Irlanda del Nord, però també va reviure la retòrica imperial victoriana a l’unir-se a les invasions dirigides pels EUA a l’Afganistan i l’Iraq. La desigualtat social i regional es va ampliar i Londres es va convertir en un refugi per als oligarques superrics. Tot i que la popularitat personal de la reina es va recuperar després d’assolir el seu punt més baix amb la mort de Diana, la família reial es va trencar per les acusacions de racisme de Harry i Meghan. L’any 1997 la reina va vessar una llàgrima quan el iot reial Britannia, finançat pels contribuents, va ser donat de baixa, uns mesos després d’escortar l’últim governador britànic des de Hong Kong. Boris Johnson va plantejar la idea de construir-ne un de nou.

En els darrers anys, la pressió pública s’ha incrementat sobre l’estat i les institucions britàniques perquè reconeguin i esmenin els llegats de l’imperi, l’esclavitud i la violència colonial. El 2013, en resposta a una demanda presentada per víctimes de tortura a la Kènia colonial, el govern britànic va acceptar pagar prop de 20 milions de lliures en danys als supervivents. S’estan fent esforços per reformar els currículums escolars, per eliminar els monuments públics que glorifiquen l’imperi i per alterar la presentació dels llocs històrics vinculats a l’imperialisme.

No obstant, la xenofòbia i el racisme han anat augmentant, alimentats per la política tòxica del Brexit. I la longevitat de la reina ha facilitat que les fantasies obsoletes de l’imperialisme persisteixin. Ara que se n’ha anat la reina, la monarquia imperial també s’ha d’acabar. La reina exercia encara com a cap d’estat en més d’una dotzena de reialmes de la Commonwealth, alguns dels quals ara poden seguir l’exemple de Barbados, que va decidir “deixar enrere completament el passat colonial” i convertir-se en república el 2021. Tot i que els líders de la Commonwealth van decidir el 2018 complir el “desig” de la reina i reconèixer el príncep Carles com el proper cap de la Commonwealth, l’organització subratlla que el paper no és hereditari.

Elisabet II serà recordada per una dedicació incansable a la seva feina, el futur de la qual va assegurar desproveint el deshonrat príncep Andreu dels seus títols i resolent la qüestió del títol de la reina Camil·la. Però ocupava una posició tan estretament lligada a l’Imperi Britànic que, tot i que el món es transformava al seu voltant, els mites de la benevolència imperial van persistir. El nou rei ara té l’oportunitat de tenir un impacte històric real reduint la pompa reial i actualitzant la monarquia britànica perquè s’assembli més a la d’Escandinàvia. Això seria de celebrar.