Pobres criatures
“Pobret, el teu germà”, em deia sempre la mare, i això que érem bessons. Quantes dones no han sotmès a un judici implacable les nenes mentre ploraven pel patiment d’aquelles pobres criatures que, per mor dels seus genitals externs, eren dipositaris d’una compassió sorprenent. No dic que no hi hagi mares que maltractin els nois, però abunden, i molt, les que els consenten, els mimen i els sobreprotegeixen fins a extrems patològics. Comencen en l’àmbit domèstic estalviant-los tasques quotidianes d’allò més senzilles i segueixen dispensant-los de l’assumpció de responsabilitats, convertint-los així en infants eterns. Quina herència més enverinada, la de la sogra, que ens ha deixat tants homes per educar, quin trist favor ens han fet les que van criar els plançons com si fossin senyorets amb servei. I quina manera de perjudicar-los a ells, també, que ja no trobaran un món amb femelles disposades a servir-los gratis.
Les enquestes diuen que els nois són cada cop més de dretes, d’una dreta més aviat masclista, i elles cada cop més d’esquerres i feministes. En el cas d’aquestes últimes té sentit i és lògic: abracen l’única proposta que pot garantir-los no només els drets sinó la supervivència, ja que el fet d’haver nascut amb ovaris comporta riscos específics. I ells? Per què es fan d’extrema dreta i es mostren més masclistes? En un pòdcast de Marta García Aller sobre el tema i de la mà del politòleg Pablo Simón són alumnes de primer de carrera de la Carlos III els que suggereixen explicacions a la seva pròpia reacció: és que ens han donat cursets de feminisme a l’escola, és que som joves i ens rebel·lem contra el que és hegemònic i percebem que el feminisme ho és. Pobrets, va venir un dia una senyora feminista i els va explicar que havien de tractar bé les companyes, que no podien accedir a la seva intimitat sense el permís de la implicada, que la pornografia era violència i que la violència sol estar perpetuada per individus del seu sexe, i, en comptes de reflexionar sobre aquest panorama en tant que fills de mares, germans i companys d’aula de nenes, futurs col·legues professionals de dones, no van escoltar amb atenció la terrible injustícia sobre la qual els alliçonaven sinó que van decidir, ben espontàniament, rebel·lar-se perquè és el que han de fer en tant que joves. No els ha passat amb altres matèries, no s’han revoltat ni contra la llei de la gravetat ni contra l’anàlisi morfosintàctica, ni tan sols contra totes les idees que els transmeten a les classes de filosofia. No, però amb la igualtat es poden permetre posar en dubte el que els expliquen. Per què deu ser? Si el problema és l’educació feminista (altre cop el masclisme és culpa de les feministes), la solució serà deixar-los estar i que segueixin com sempre, amb els privilegis clàssics. Curiosament, contra el poder masculí, que és la veritable hegemonia, no es rebel·len. Als senyors que exploten els seus privilegis en les diferents dimensions de la seva existència no s’hi encaren. I els analistes ens presenten aquesta resistència a assumir la igualtat com una resistència natural i raonable. Que els nois rebin una educació misògina fora de l’horari escolar, que els productes d’oci que consumeixen reprodueixin de manera massiva els estereotips i els mecanismes de la discriminació cap a nosaltres no sembla que s’hagi de tenir en compte. I, en fi, que estiguin exposats a youtubers i altres influents que repeteixen l’argumentari de l’extrema dreta sembla que no hagi de tenir efectes. Bé, entenguem-los, ens diuen, és que les noies ara estan més formades, més preparades que ells, i esclar, això, per lògica, ha de portar al ressentiment. I a la reacció. Pobres criatures acomplexades que tot d’una s’hauran d’esforçar tant com s’esforcen elles per gaudir dels llocs privilegiats que abans els venien donats en virtut del seu sexe.
