Ara sí, caurà el govern de Pedro Sánchez? Les circumstàncies són molt greus, però poden generar miratges en els ulls dels que més pressa tenen. Tot i que sembla que el terra s’enfonsi sota els seus peus, Sánchez és un supervivent nat, i la por a l’extrema dreta continua essent un motor de vot. El que no admet discussió és que el govern espanyol és més feble que mai, més dependent que mai dels vots dels nacionalistes catalans i bascos —entre d’altres— i que aquesta dependència potser ja no només és tàctica: en l’esquerra espanyola algunes veus estan començant a entendre que no hi ha camí del mig entre la dreta autoritària i l’esquerra plurinacional. Iván Redondo ha escrit que "l’amnistia és, si es transforma en motor plurinacional, l’únic instrument que podria frenar a Espanya el factor autoritari que vol capturar la nostra democràcia". Parole parole, sí, però també un símptoma. Alguns sectors de l’esquerra espanyola potser han entès que és hora de prendre riscos que anys enrere semblaven inassumibles. Potser encara no estem a punt per a l’autodeterminació, ni per a la confederació, objectius finals als quals els sobiranistes no han de renunciar. Ni tan sols és recomanable una reforma de la Constitució amb l’actual equilibri de forces al Congrés. Però sí que es pot fer un salt endavant en el reconeixement nacional de Catalunya i enfrontar-se a tradicionals tabús, com la presència exterior (seleccions esportives), la hisenda pròpia o la preeminència de la llengua catalana a través d’una llei orgànica que desactivi les periòdiques envestides del poder judicial. Si tot això es fa ben fet, serà irreversible fins i tot per a un futur govern del PP, i estarem uns metres més a prop de la meta.
En aquest context, Míriam Nogueras ha demanat que els 14 diputats sobiranistes (els de Junts i ERC) facin pinya per pressionar Sánchez en la direcció correcta. La resposta dels republicans ha estat freda i carregada de retrets. No ha d’estranyar que Rufián recordi als juntaires les seves batzegades tàctiques: van començar deslegitimant la via negociadora, després van dir que ells eren els únics que sabien negociar, finalment van decidir trencar amb el PSOE; poques setmanes després, demanen tornar a negociar, però de forma coordinada. Massa gesticulació. Però Junts també podria fer la seva llista de greuges, i aquest foc creuat ja cansa els votants, i a més no té cap utilitat. ¿De debò que no tocaria aprofitar una conjuntura tan indiscutiblement favorable? Mai dos partits tan afeblits com els actuals Junts i ERC han estat en disposició de marcar-li l’agenda al govern Sánchez... i, de passada, al govern Illa, que observa la situació amb un justificat neguit.
De vegades s’acusa els catalans de ser un poble poc polític, de ser incapaços d’entendre l’essència veritable del poder. Si més no, el 2017 vam confondre la nostra capacitat de coerció amb actius importants però no tan eficaços, com són el sufragi, la capacitat de mobilització popular o la raó universal del dret a l’autodeterminació. Pensem que el poder és una matèria voluble i atmosfèrica, la concreció d’un estat d’ànim, però no: el poder com a substantiu, que en el meu català es diu pronunciant la erra final, equival al poder com a verb, amb la erra muda. Exercir el poder equival a poder fer que les coses passin. I avui dia, el 2025, amb menys vots i menys mobilització que el 2017, el sobiranisme català potser té més poder que mai, perquè sense els seus vots a Madrid el govern de Pedro Sánchez està condemnat i actua a la desesperada. Si Junts i ERC (tots dos, o un dels dos) no saben entendre l’excepcional oportunitat que s’obre davant seu, el seu error entrarà, al costat del del 2017, a la galeria de les grans ocasions perdudes de la nostra malaurada història com a projecte polític.
