El poema de Xavier Graset
La intensitat informativa que ha planat sobre Catalunya, en especial des de l’estiu, ha anat sacsejant la graella de TV3 amb contundència i, en algunes ocasions, fins i tot de manera exagerada. Un dels espais que més s’han bellugat ha estat la tertúlia política nocturna, el Més 3/24 de Xavier Graset, que no només ha anat modificant l’horari sinó que ha acabat saltant de cadena. Ja s’entén que a vegades les urgències tenen imponderables, però malgrat tot estaria bé que a nivell formal el programa es tractés amb més cura. És insòlit i diu molt poc de la cadena que, com que el programa sovint és enllaunat, de tant en tant facin uns talls publicitaris sobtats que escapcen abruptament les intervencions dels tertulians o del presentador. Sense previ avís, passen als anuncis a mitja frase del col·laborador, i tornen de la pausa de la mateixa manera maldestra: enllaçant la conversa allà on els sembla, cosa que fa que l’espectador perdi el fil del que s’estava dient. Un nyap televisiu que no només és una manera de maltractar el programa sinó que demostra desídia en la cura que s’ha de tenir per l’antena i amb l’espectador.
D’altra banda, divendres al vespre vam presenciar una escena inaudita i difícil de creure. Si bé ja ens havíem adonat del plaer de Xavier Graset per allargassar innecessàriament els seus soliloquis a càmera i escoltar-se a ell mateix en la presentació, afegint frases cèlebres i fent uns resums del dia que es fan eterns, l’atac d’ego per tancar el programa va caure en el ridícul. En l’última pausa de publicitat va atribuir-se els darrers vuit minuts de programa per parlar pràcticament ell sol i, atenció, aprofitar el moment per recitar, com ja va fer l’any passat, el vers de Nadal a l’audiència. Una cadira l’esperava al davant de la taula. S’hi va acostar, va posar un mocadoret de butxaca sobre el seient per no embrutar-lo i s’hi va enfilar tot anunciant el títol del poema, de Joan Salvat-Papasseit. “ Nadal ”, va dir. Però la paraula li va sortir escanyada de la gola perquè era just el moment que feia l’esforç per pujar. Un cop dalt, va doblegar un instant els genolls, i li va sortir un “Eeeghh” per recuperar-se del petit exercici. I mirant a càmera, va començar: “Sento el fred de la nit i la simbomba fosca...” I ens va deixar anar, satisfet i afectat, un minut de poema amb gran sentiment teatral.
L’experiment (impensable en un programa dels serveis informatius) va servir per a una cosa. Per comprovar que potser a partir d’ara Graset podria presentar el Més 3/24 en vers, perquè així aniria més lleuger en les seves intervencions, més de cara a barraca, i ens estalviaria, en la seva habitual i desesperant parsimònia verbal, mancada de tot ritme televisiu, els constants “Eeeeeh...”, “Eeeeeh...” amb els quals parteix pel mig totes les frases per pensar el que vol dir.
