27/01/2022

El poli que va pegar a Jordi Borràs

2 min

El poli que va pegar al fotoperiodista Jordi Borràs ho va fer, segons ha reconegut ell mateix, perquè Borràs és independentista i ell, el poli, ho sabia. Així ho va reconèixer aquest mateix individu, després d'un recorregut judicial de tres anys i mig. Els fets es remunten al juliol de 2018, quan Borràs, que sortia de l'Ateneu Barcelonès de cobrir l'acte de presentació de la Crida, va ser agredit a cops de puny per un energumen que cridava “Viva España, viva Franco”, i que, abans de sortir corrents, va ser tan curt que va ensenyar una placa d'agent de policia. Era un inspector de la Policia Nacional (nacional d'Espanya, no ens confonguem) que, per dir-ho així, se sentia els colors. Al començament, el poli va intentar l'estratègia típica del nacionalisme espanyol d'extrema dreta (la que fan servir constantment, en l'àmbit polític, PP, Vox i Ciutadans), que és capgirar els papers de l'agressor i de la víctima. I, així, va posar una denúncia afirmant que havia estat Jordi Borràs qui l'havia agredit, i que ell tan sols s'havia defensat. A partir d'aquí ha vingut la mencionada processó judicial, que el fotoperiodista ha tingut la paciència i la tenacitat de seguir fins al final. I al final el poli ha reconegut que va ser ell qui va agredir Borràs i no a l'inrevés i que ho va fer per motius ideològics, “perquè era independentista”. Borràs ara ha demanat –és el mínim– que el seu agressor sigui apartat del servei.

Tant de bo, però tots sabem que és ben dubtós que sigui així. Més enllà de la condemna (un any de presó, que no haurà de complir, i set mil euros d'indemnització), ningú li demanarà a aquest policia aberrant que mostri penediment ni propòsit d'esmena. Se sap que és militant de Vox, però ningú li demanarà que es retracti de les seves idees polítiques d'extrema dreta i, per descomptat, el partit no l'ha suspès de militància: ben al contrari, el deuen considerar un heroi amb mala sort. Els mitjans de comunicació, de Madrid i de Barcelona, que van donar crèdit a la versió del poli i que van intentar difamar Borràs com si fos un exaltat, tampoc publicaran ni una nota de correcció ni de disculpa per la seva indignitat.

Ben al contrari, el poli que va pegar a Jordi Borràs està destinat a augmentar el nombre, ja massa abundós, dels “casos aïllats” en què un servidor públic atropella un ciutadà (en aquest cas, fins a l'agressió física) a partir d'un posicionament ultranacionalista. Ha estat un fet aïllat, es diu, i no se'n parli més. El fet és que aquest personatge va reconèixer Borràs perquè l'extrema dreta el tenia assenyalat i amenaçat, i el va agredir precisament perquè la seva condició de policia (recordem que va ensenyar la placa) el feia sentir impune. El poli que va pegar a Jordi Borràs no és cap fet aïllat, sinó un cas tristament representatiu de la ideologia dominant en una part important de l'administració espanyola, especialment en àmbits com la justícia i els cossos i forces de seguretat. És una altra herència assumida del franquisme, i negar que existeix només serveix per perpetuar-la.

Sebastià Alzamora és escriptor