Un dia, en els temps que ara semblen tan llunyans del Procés, vaig retrobar un antic col·lega, i inevitablement vam acabar comentant l’actualitat política. Recordo que, amb un somrís condescendent, em va dir: "Ja se sap, quan la gent vota amb els sentiments..." Era la seva manera d’explicar uns resultats electorals que a ell, que forma part del que caldria dir-ne l’esquerra benpensant, no li agradaven. Encara que no puc dir que em vingués de nou, la frase em va colpir, i em va portar a pensar si podíem establir de debò una separació neta entre la racionalitat i els sentiments a l’hora de triar el nostre vot (o a l’hora de decidir si anem a votar). I encara més: ¿com decidim quins vots són resultat de l’aplicació de l’estricta racionalitat i quins de la caiguda en la temptació dels sentiments? Qui ho judica, i sobre quina base? (El criteri no pot ser, esclar, que si votes els “nostres” aleshores t’estàs comportant racionalment.)
No cal ser un llicenciat en psicologia per saber que, a l’hora de triar, les persones ens movem per una barreja de lògica i d’emoció: la publicitat i el màrqueting es fonamenten en la capacitat de saber excitar, a dosis desiguals, el desig i la raó del consumidor. Però d’un temps ençà, les emocions ho inunden tot, i s’han convertit en la font de legitimació per excel·lència: si una cosa ens emociona, és que anem bé. A mi particularment –que també dec formar part, poc o molt, de l’esquerra benpensant– em carrega aquesta apel·lació constant als sentiments. Aquest Sant Jordi passat, sense anar més lluny, molts anuncis de les editorials apuntaven en la mateixa direcció: la literatura t’ha d’emocionar. Doncs jo, que com a lector he viscut emocions inesborrables, demano als llibres, tanmateix, que no persegueixin, com a objectiu primer, emocionar-me.
Però tornem a les emocions en la política. L’evolució d’aquests temps incerts que vivim, amb l’auge dels populismes, sovint es vol explicar per un predomini dels factors emocionals per damunt dels racionals. Com a historiador, no és un argument que em satisfaci gaire: el ressentiment dels desvalguts cap a les elits, un dels motors de la política d’avui, pot tenir un component, sens dubte, emocional, però obeeix també a una lectura política de la realitat, que porta a un vot dissident que és antisistema (en la mesura que és contra l’establishment) però que està proveït de racionalitat.
Per tot plegat, he llegit en aquest mateix diari (25/04/2025), i amb una certa sorpresa, que l’exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha descobert la força dels sentiments en la política. En el primer acte públic d’una nova fundació que es diu Sentit Comú, Colau va admetre que la dreta és “més hàbil” per prendre-li el pols a la gent i que cal cercar la diana de “les emocions, les cures i la pell”. I va afegir: “S’han de donar dades i fer gestió, però no és suficient. S’ha d’apel·lar a les emocions, que és el que més mobilitza la gent”. Les afirmacions de Colau, que quan era al poder no es va caracteritzar per la seva capacitat per escoltar, m’han fet recordar l’afirmació d’un podcaster nord-americà, de tendència més aviat progressista en un univers dominat pel trumpisme, que explicava que Trump és conegut per la seva fatxenderia expressiva, però que tal vegada un dels seus grans talents era saber escoltar. I ho raonava així: "Els demòcrates sintonitzen amb el que la gent hauria de sentir", mentre que "Trump sintonitza amb el que la gent realment sent". La distinció podem discutir-la, però no em sembla pas banal.
I em retorna als anys del Procés, quan tan sovint senties a dir que els catalans ens havíem deixat endur pels sentiments. I he recordat una entrevista que vaig fer a L’Avenç, l’any 2019, a Luisa Elena Delgado, una crítica cultural espanyola malauradament ja desapareguda, autora d’un llibre important que es diu La nación singular, i que va estudiar amb empatia i “sentit comú” l’esclat sobiranista. Ella em deia que, en conflictes "d’alt voltatge emocional" –i citava els casos d’Escòcia i de Catalunya, i el Brexit, però també l’onada feminista sorgida el 2017 amb el Me Too–, "la premissa bàsica és que tot moviment polític significatiu mobilitza els sentiments i els afectes: ningú no guanya una revolució, o un debat social, o genera lleialtat a una causa determinada, amb un discurs legalista o tecnocràtic. (La Unió Europea n'és un exemple evident.) La qüestió és quines emocions es mobilitzen, com i en nom de què. A quines s’apel·la públicament i quines circulen de manera subreptícia. Crec que les raons i les emocions polítiques no funcionen mai per separat. És imperatiu, per tant, entendre com s’associen i amb quina finalitat". Em sembla una magnífica recepta per començar a desbrossar el present.
