Populistes, comercials...
La paraula populista, aplicada a un polític, és l’equivalent a la paraula comercial aplicada a un artista. Ho atura tot. "És que és populista, per això li va bé". "És que és comercial, per això ven tant". Se sol parlar dels populistes de dretes, però no dels d’esquerres, perquè, esclar, els que diuen la paraula populista per parlar dels rivals són els d’esquerres. De la mateixa manera, se sol parlar dels comercials molt venuts, molt vistos, molt escoltats. Però esclar, hi ha populistes de dretes, d’esquerres i de centre, i hi ha comercials que fan novel·la històrico-digestiva i comercials que fan poesia críptica. Quan algú de dretes és acusat per un d’esquerres de populista, el de dretes automàticament l’acusa de demagògic. El de dretes i el d’esquerres, en realitat, i de diferents maneres, van allà mateix: volen la pau al món. Però ho diuen a la seva manera. Populista! Demagògic!
Isabel Díaz Ayuso és populista, sí. També ho són els seus esblaimats rivals. Però manté una diferència amb altres potser també populistes (i amb altres potser demagògics) com ara Inés Arrimadas. I és la manera d’anar per la vida. Ayuso, com Esperanza Aguirre, a diferència de tots, tots els de Ciutadans, està contenta de viure, o això sembla. Com Pasqual Maragall, com Ernest Maragall, com Oriol Junqueras, com Raül Romeva, com Alfonso Guerra, com Jordi Pujol. Són gent que semblen, que han semblat, quan eren al poder, feliços, contents, un pèl fatxendes. Inés Arrimadas està enfadada, Donald Trump està enfadat. En cert sentit, Pablo Iglesias també. I això diria que és tot.
Empar Moliner és escriptora
