Post festum, pestum / Nuclears, no gràcies?

Post festum, pestum

No se sap quina és la gota que ha fet vessar el vas a Downing Street. El que sí que s’intueix és que el vas no era d’aigua, precisament. A les festes que el primer ministre britànic celebrava a casa seva, en el moment del confinament més estricte, hi rajava l’alcohol. Així ho revelen un grapat de fotografies que demostren que Boris Johnson va fer coses molt més greus que no predicar amb l’exemple: va mentir. Va dir que tot allò de les festes il·legals del Partygate eren contes a la vora del foc i, al final, ha prevalgut la veritat. De festes, en aquell període, se n’han comptat una dotzena. No es pot enganyar a tothom, sempre, tota la vida, diuen els anglesos. I ara aquest premier tan sorrut com estrambòtic ha après la lliçó. Pel camí, ha batut un rècord mai vist a Londres: les 44 dimissions de l’equip de govern en 24 hores costaran de superar. Les últimes hores a Downing Street han superat qualsevol guió de ficció, sigui de comèdia o de tragèdia. Els mateixos membres del Partit Conservador han conclòs, a bona hora, que el seu líder era un personatge tòxic que ja estava amortitzat. I per això l’han aïllat. Tot just fa un mes, el 6 de juny, Johnson ja va haver de superar una moció de censura interna. Els diputats tories van votar mantenir-lo en el càrrec, però aquells 148 companys del propi partit que hi van votar en contra ja presagiaven que s’entraria en una espiral d’esdeveniments que l’acabaria arrossegant, per més que insistís que ell no dimitiria. El corrent ha baixat tan fort pel Tàmesi des d’aleshores que les crisis han fet cascada, el seu propi partit l’ha empès riu avall i no ha tingut més remei que fer la fi del cagaelàstics. A partir d’ara, els moviments que hi haurà a Westminster ens prometen mesos de notícies interessants i entretingudes. Però el futur d’Anglaterra, mani qui mani, no serà fàcil. El Brexit, l’autèntic llegat de Boris Johnson, és un pes que fa de mal arrossegar. Després de la festa, la pesta. 

Nuclears, no gràcies?

El Parlament Europeu sempre ens pot sorprendre una mica més enllà dels límits de la nostra imaginació. Aquest dimecres l’Eurocambra va aprovar que el gas i la nuclear eren, de cop i volta, dues energies verdes. Tant hi fa la coherència, tant se’ls en fot la lluita pel canvi climàtic i els la bufen els objectius de la taxonomia verda. Per tan sols 50 vots de diferència, la Unió Europea farà passar el clau per la cabota i, a partir de l’1 de gener de 2023, classificarà tant el gas com la nuclear com a energies verdes. Tot allò de potenciar les energies renovables que fomentava –o deia que fomentava– la Unió Europea a través de la Comissió de Medi Ambient se n’ha anat en orris. Tot d’una, es presenten com a sostenibles projectes que no ho són. Ja s’entén que tot el continent pateix les restriccions de gas derivades de la invasió russa d’Ucraïna i que s’han de buscar solucions. Però no per això s’han de deixar de dir les coses pel seu nom. Per plantar cara a Putin, el que faci falta, sembla dir la Unió Europea. Però els 328 vots a favor i els 278 vots en contra evidencien el ridícul històric d’uns eurodiputats que si convingués decidir que la Terra és plana potser també hi donarien el vistiplau. Lògicament, els verds es posaven les mans al cap a l’hemicicle. Els socialistes i bona part dels liberals europeus també s’hi van posicionar en contra. Fins i tot un de cada quatre diputats populars europeus es van adonar de la barrabassada i tampoc hi van votar a favor. Milers d’activistes van fer cap a Estrasburg per protestar contra aquest absurd científic. No se’n van sortir. La guerra i la necessitat fa fer coses estranyes, i aquesta n’és una de grossa. Fet i fet, l’aprovació d’aquesta proposta evidencia, una vegada més, com Europa no se’n surt davant dels problemes gruixuts i sovint troba solucions de pa sucat amb oli. Poques, però, tan estèrils i absurdes com aquesta.