Prepareu la capsa de mocadors
La despesa de clínexs veient els capítols 4, 5 i 6 de la tercera temporada d’After life no té precedents. Si sou seguidors de la sèrie de Ricky Gervais, aquesta última tongada no us decebrà. I si no l’heu vist mai esteu d’enhorabona perquè teniu per encetar una sèrie meravellosa que, si sou persones sensibles i amb sentit de l’humor, us farà riure i plorar. Us posareu al dia de seguida. Cada temporada només són sis capítols de 25 minuts. After life relata el procés de dol d’en Tony després d’haver-se quedat vidu. El protagonista treballa en un diari local d’un petit poble anglès on tots els personatges -uns secundaris magnífics que brillen més que mai- malden per assolir una felicitat que mai aconsegueixen. Si en la primera temporada el protagonista deambulava entre la ira i el dolor profund i en la segona -menys reeixida- estava atrapat en un bucle depressiu tràgic, en aquesta tercera assumeix la convivència amb la tristor i fa un esforç per gestionar-la. Per fi pensa que ha de buscar una raó per viure encara que no tingui gaire esperances de trobar-la. Gervais continua reivindicant l’humor negre com a única vàlvula d’escapament per suportar el dolor, però també és molt més curós sobre quan es pot fer servir. Gervais aborda amb subtilitat la necessitat de mirar-se menys el melic i observar més la realitat dels altres. Tot i que de vegades li queda una mica carrincló o obvi, segurament és l’únic plantejament que li permet donar un relatiu equilibri al protagonista sense fer-lo desembocar en un happy end fàcil que en el cas del Tony seria inversemblant. La virtut d’After life és que l’evolució del personatge ha sigut més realista que no pas televisiva.
En aquesta última etapa, Gervais ha gestionat amb molta més habilitat l’alternança del protagonista entre el record i el present. Les imatges domèstiques guardades a l’ordinador de quan la seva dona estava viva serveixen per explicar-nos aquesta altra vida que en Tony ha perdut per sempre. La manera com s’intercalen aquests vídeos en la seva quotidianitat i com connecten amb la realitat que ara li toca suportar és magistral. After life t’enganxa perquè està plena de tendresa i les reflexions del protagonista serveixen a l’espectador per dialogar amb ell mateix. El guió connecta amb aspectes molt profunds de la nostra pròpia existència i en alguns moments resulta fins i tot dolorós, perquè ens porta a explorar circumstàncies i camins que no teníem previst remoure. La manera com es dosifica la comèdia serveix per rescatar-nos en els moments més complicats. Per això cal tenir a punt la capsa de mocadors. A mesura que avança la tercera temporada és cada vegada més necessària, especialment per l’hora del comiat del personatge i de la ficció. Acabar-la et suposa experimentar un procés de dol. És d’aquelles sèries que quan arriben al final et fan sentir una mica orfe.
