25/07/2022

Prepareu-vos

3 min
La seu del Parlament Europeu a Estrasburg. PARLAMENT EUROPEU

Tota la literatura europea i americana de la segona meitat del segle XX fins avui. Tot Hollywood. Tots els artistes, de qualsevol país. Totes les grans formacions polítiques, totes les televisions, totes les ràdios, tots els creadors d’opinió. Tots han enfocat el nazisme i el feixisme com el gran error, el gran perill, el dimoni amb banyes i cua. El llefiscós agent de la Gestapo amb ulleretes rodones del primer Indiana Jones, els ridículs generals de la sèrie Allo Allo, les sarcàstiques imitacions dels tics dels nazis a Top secret, els melodrames d’El nen del pijama de ratlles o de La vida és bella, el retrat minuciós i cru de La llista de Schindler, tot Woody Allen, tot Zweig, tot Cabré, tot Rodoreda, tota la literatura sobre la Guerra Civil Espanyola, tot Disney, la cançó Be prepared del dolent d’El rei lleó, tot Warner Bros, els Inglourious basterds de Tarantino i les incertes glòries de Sales… L’antifeixisme regna dins del nostre imaginari i domina tota la creativitat occidental (i oriental), però, tot i així, la bèstia creix. Està de moda. Guanyarà a Itàlia, pot tornar a governar Espanya (sí, hi incloc les majories del PP) i quasi es carrega els partits hegemònics francesos. Una de dues: o bé no és pròpiament feixisme, sinó que aquest terme és una exageració dels mitjans, o bé ho hem fet tot molt malament. Havent posat tots els esforços en construir l’anatema, l’anticrist, la fruita prohibida… ara aquesta fruita resulta més temptadora que mai.

Hom podria pensar: “Els aliats van guanyar la guerra, però no es pot deixar Europa sola”. Potser és veritat. Representava que el Pla Marshall, seguit de la miraculosa recuperació alemanya i la creació de la Unió Europea, serien, al cap de vuit dècades, instruments suficients per descartar qualsevol tornada als postulats que van dur Hitler al poder: conservadorisme extrem, denúncia de la política immigratòria, nacionalisme de tendència autoritària i imperialista, retorn al rigor de la llei i l’ordre tradicionals… L’única cosa que hi canvia seria l’antisemitisme, i justament aquesta seria una bona clau per entendre el fenomen: els dolents d’Indiana Jones o de La llista de Schindler són dolents bàsicament perquè odien i maten els jueus. Ara bé, no coneixem els seus altres pecats o delictes. Dit d’una altra manera: m’han ensenyat que, si no odio ni mato els jueus, tinc barra lliure per impulsar un moviment que desmunti bona part dels avenços socials i democràtics aconseguits les passades dècades. Per què? Mirin-ho vostès mateixos: el sistema no funciona. Ens empobrim. Estem en mans de buròcrates llunyans. Ens prenen els llocs de treball. Es privilegien les minories (les rareses) i s’abandonen els valors de sempre. Es decideixen guerres que no tenen res a veure amb nosaltres o que, en tot cas, no hem pogut ni discutir. Ah, bé, i la unitat d’Espanya. Ens vam equivocar, senyors: l’any 78 ens vam equivocar. La democràcia ha estat un excés i se’ns ha escapat de les mans. Tothom ha de poder ser feliç, sí, però és que hem arribat al punt que ara la nena se’ns vol fer artista. O encara pitjor: lesbiana. I abans que ens digui que vol avortar, o que parla català en la intimitat, ha arribat l’hora que reaccionem. 

L’avantatge és que ja els tenim força avisats. Ja hem pogut comprovar que, si augmentem la pressió, tampoc no passa res. Vam empresonar tot un govern, recordes? I els vam suspendre l’autonomia. Des dels anys 30 que no passava res de semblant a Europa, però ja veus que la Unió Europea no es ficarà en aquests temes. No ha passat res de res, fixa’t. Els tribunals espanyols evidentment ens deixaran fer el que voldrem. A més, allò que ens semblava una amenaça, la democràcia del 78, ara és la nostra gran arma per existir i per fer i desfer. Ha costat que ens n’adonéssim, però som els garants del sistema. Som la guàrdia pretoriana, l’última paraula, l’essència de tot l’ordre legal establert: sense obediència a la Constitució no hi haurà Generalitat. Us queda clar? Però és que encara hi ha més: si ho volem nosaltres, no hi haurà immersió lingüística. Ni amb prou feines televisió autonòmica. Pegar-vos aquell dia d’octubre només va ser el començament, ara ja sabeu que us tenim en el punt de mira i que la llei juga a favor nostre. Tenim la clau del mecanisme per acabar amb tota la broma, fer saltar el tauler pels aires i tornar a començar a la nostra manera. No, Europa no us salvarà. Europa, oh sorpresa, eren els pares. Esteu perduts. Heu perdut. Prepareu-vos.

Jordi Cabré és advocat i escriptor