Un president invisible i un règim mutant
1 . MERÈIXER. “Catalunya no es mereix això”, va dir Marta Ferrusola en resposta a les preguntes dels diputats. Una de dos: o és un exercici de cinisme descomunal o és l’expressió d’una pèrdua total del sentit de la realitat, d’alienació en un món que només existeix en el seu cap. El que Catalunya no es mereix és el que ha fet la família Pujol amb ella i en nom d’ella. Els escarafalls de la senyora Ferrusola o l’exhibicionisme fatxenda del seu fill Jordi, un arribista que es pensa que l’èxit a la vida es mesura pels Ferraris que tens al garatge, no tindrien més importància que la que vulguem donar a l’inventari inacabable de les misèries humanes. El problema és que al mig de tot això hi ha el president Pujol, que va governar Catalunya vint-i-tres anys i que cada vegada que surt a escena es fa una mica més petit. De fet, el president Pujol ja és invisible. Aquell líder que apel·lava al patriotisme i la grandesa de la nació i que renyava els que no eren capaços de sacrificar-se per ella avui ja només és un ciutadà en dificultats, que es comporta com un encausat qualsevol, disposat a liquidar el seu prestigi per salvar-se ell i la seva família de les cuites judicials. El president Pujol, si volia estar a l’altura de les responsabilitats que va tenir, només tenia una sortida: explicar-ho tot, al preu que fos. Ha guanyat la por. El president ja no hi és, queda el senyor Pujol, com un somnàmbul, d’interrogatori en interrogatori, negant-se a acceptar la realitat cada cop amb la boca més petita. Certament, Catalunya no es mereix això.
2 . CONTRADICCIONS. A Espanya aquest any electoral s’anuncia com el de la fi del bipartidisme. La democràcia, fundada sobre el principi que qui assoleix la majoria governa, afavoreix una certa dinàmica de concentració binària que en el Parlament es visualitza amb govern i oposició, dreta i esquerra. El bipartidisme ha sigut un sistema de control i enquadrament de la població que ha perdut eficiència perquè el seus principals protagonistes han acabat assemblant-se massa. En la mesura en què una àmplia majoria dels ciutadans es reconeixien en els valors de les classes mitjanes, la batalla entre els principals partits se centrava en un model bastant semblant de votants i, per tant, els costava diferenciar les ofertes. El bipartidisme ha esclatat quan les classes mitjanes han entrat en crisi, s’han fracturat, i el joc d’interessos s’ha complicat. I s’ha pres consciència de la impotència d’uns governs dependents de Brussel·les i dels designis dels mercats que els financen.
A Catalunya, el bipartidisme (CiU-PSC) va morir amb el pujolisme. I hem passat de la tradicional divisió dreta/esquerra amb els tripartits a fer del dret a decidir i la independència les noves línies divisòries. Les formacions polítiques que han entrat recentment a escena (Ciutadans/Podem) pretenen trencar barreres amb un argument que fins ara era patrimoni dels conservadors: superar la distinció entre dretes i esquerres. Curiosament, mentre les opcions electorals es multipliquen, cada cop hi ha més gent que em diu que li costa més triar que abans. Quan el joc era a dos i poc més, sempre hi havia la possibilitat de votar no tant a favor com en contra: perquè no guanyi l’altre. Ara no és tan fàcil. Hi ha certament l’opció de votar contra el sistema vigent, cosa que a Catalunya es pot fer per dos camins, que a vegades s’entrecreuen: la ruptura institucional (amb l’Estat) i la ruptura social. Però creix l’exigència: es vol veure fins a quin punt el que és nou ofereix opcions realment diferents.
Tanmateix, la lògica simplificadora de la democràcia podria ben bé portar-nos a unes eleccions en què el vot sigui a favor o en contra de l’ statu quo. A Espanya, en la mesura que els partits tradicionals es parapeten en la defensa del bipartidisme, sembla que és la dinàmica que s’imposa. L’èxit social de Ciutadans a Madrid s’explica perquè l’establecimiento hi veu una novetat per fer creure que hi ha relleu sense sortir de l’esquema oficial. A Catalunya és diferent, el vot rupturista per la independència competeix amb l’altre rupturisme, el social. Tot dependrà de què s’imposi com a contradicció principal: la identitària o la social. En aquest sentit, les eleccions del setembre sí que seran plebiscitàries.
