30/03/2021

President legítim perpetu

3 min
El candidat d’ERC, Pere Aragonès, amb la presidenta del Parlament, Laura Borràs, divendres.

Alguns amics es riuen de les absurditats –o rareses: depèn de com es miri– que conservo als prestatges de la meva petita biblioteca. Fa uns mesos va patir una severa reestructuració (tenim una llar de foc que facilita les coses). A còpia de treure la pols a munts de paperots que no obria des de feia dècades, vaig ensopegar amb una joia de la literatura política del segle XX: una hagiografia de Kim Il-sung en dos enormes i luxosos volums plens de fotografies, editada pel mateix règim coreà a finals de la dècada del 1970. Kim Il-sung, avi de l’actual president de la República Popular Democràtica de Corea, és potser el líder de la Guerra Freda que va portar el culte a la personalitat més fins al paroxisme. Stalin o Mao no li fan ni ombra. A més de ser el fundador de la primera monarquia comunista de la història, el camarada Kim Il-sung és avui un dels pocs cadàvers del món que ocupen un càrrec d’alta responsabilitat. Ja sé que sona estrany, però és literalment així.

En efecte, el fundador de la dinastia Kim va morir l’any 1994, però el 5 de setembre del 1998 el Partit del Treball de Corea va auspiciar una reforma constitucional, encara vigent, que el declarava de manera oficial president perpetu de la República. Aquest títol és per força simbòlic, però no imaginari. Des del seu mandat ja no hi ha –ja no hi pot haver– cap altre president legítim de la República. El càrrec no el pot ocupar ningú més, i per això es va dividir en dos. De fet, el seu net Kim Jong-un és, de manera oficial, el president de la Comissió Nacional de Defensa. L'altra meitat pertany al president de l'Assemblea Suprema del Poble, i en l'actualitat l'ocupa un tal Choe Ryong-hae (el seu fill està casat amb la germana de Kim Jong-un, cosa que reforça dinàsticament la monarquia socialista coreana).

Kim Il-sung, però, no és l'única persona morta en aquesta situació. A la República Bolivariana de Veneçuela s'ha instituït també la figura del comandant etern, càrrec que té i tindrà per sempre més Hugo Chávez, mort el 5 de març de l'any 2013. Algun lector pensarà que tot plegat només és una manera de parlar, etc. Doncs no. Com es pot veure en un espai televisiu emès fa pocs dies en aquell país, hom parla d'Hugo Chávez com el president legítim de Veneçuela . Atenció a l'entradeta: "Fundación Comandante Eterno Hugo Chávez realiza conversatorio «Por ahora y para siempre» conmemorando 8 años de su paso a la inmortalidad". Deunidó... Si escolten l'enregistrament observaran que tota l'estona es fa servir el present d'indicatiu, no el passat.

Una legitimitat política que no caduca mai? Extravagàncies, deliris? Seria molt fàcil respondre-hi afirmativament i afegir que només som davant d'una actitud espúria, etc. Resulta, però, que no totes les decisions polítiques i institucionals són atribuïbles a la racionalitat. N'hi ha moltes que deriven d'emocions poc processades, de traumes col·lectius, d'aspiracions escapçades, de grans frustracions. Consumar-les en forma de decisions poc raonables no sol servir mai de res, però la inèrcia és tan gran que acaben sent gairebé inevitables. Des d'una perspectiva democràtica, la legitimitat d'un càrrec com el de president deriva de determinats processos reglats que tradueixen la voluntat majoritària dels ciutadans en una determinada geometria parlamentària. Qui no s'ha sotmès al judici de les urnes, o bé qui n'ha estat descartat pels ciutadans i no representa l'opció majoritària, pot gaudir d'una legitimitat simbòlica subjectiva, de caràcter premodern, però de cap manera pot pretendre que es faci efectiva en termes institucionals, i indefinidament. El mateix es pot dir de les organitzacions privades els representants de les quals deriven d'una votació privada i restringida als seus socis: només es representen a elles mateixes.

No nego que en el cor de molts veneçolans Hugo Chávez sigui el seu comandant etern. És molt probable, però, que en el cor d'altres veneçolans representi una altra cosa ben diferent. Des de la perspectiva de la democràcia representativa tot plegat es resol fent recompte dels vots que acabaran dibuixant una determinada majoria –o no majoria– parlamentària. La resta són assumptes privats. Respectables, per descomptat, però privats. Hi ha gent que creu això i hi ha gent que creu allò altre, com sempre. La desnaturalització del sistema democràtic comença en el moment en què renunciem a tenir en compte el resultat precís dels processos electorals perquè ja sabem que tenim raó i que en tindrem sempre.

Ferran Sáez Mateu és filòsof