La política té sovint raons que la raó no entén. Sembla que PSC i ERC estan d’acord a intentar pactar uns pressupostos que el país necessita després de tanta frustració. No hi hauria d’haver discrepàncies fonamentals en el contingut, però Junqueras posa una condició que depèn del govern espanyol: la transferència de la gestió de l’IRPF al govern català. Una vella i raonable aspiració que a més de valor econòmic no deixa de tenir valor simbòlic, que el PSC sembla compartir, i que genera irritació a les comunitats autònomes hispàniques.
Fins aquí tot és clar: cadascú juga les seves cartes. I certament tenir el govern central com a actor, encara que sigui secundari, en la negociació del pressupost català té els seus riscos. La qüestió s’ha anat trampejant entre ambigüitats que feien previsible el desenllaç. El govern central, utilitzant les eleccions andaluses com a coartada, ha dit no. I Esquerra ha marcat perfil: o sí o res. El govern ajorna els pressupostos, amb el benentès que no es tanca cap porta: es donen uns mesos de propina per negociar donant per fet el no del govern espanyol. I Esquerra insinua que l’exigència de l’IRPF com a condició per a l’aprovació no és taxativa en una negociació que obri noves perspectives.
El cas és complex. I en qualsevol negociació les dues parts lògicament busquen un rèdit. Ara Esquerra marcarà altres objectius, mentre que intentarà seguir lluitant pel traspàs de l’IRPF, que sembla que el PSC comparteix però que no té pes per imposar a Madrid. S’obren, per tant, uns mesos imprevisibles en què evidentment l’oposició tractarà d'obtenir rendiment. Sort té, en aquest sentit, el govern actual, que Junts està en estat de confusió per la pèrdua d’ubicació i sentit estratègic, i que l’extrema dreta, del PP a Vox passant per Aliança Catalana, cohesiona els adversaris en contra. Però en aquest panorama, ¿calia ara aquesta dilació? ¿No era més racional tancar un pressupost que permetés avançar i al mateix temps seguir treballant per la cessió de l’IRPF, fent-ne realment un objectiu compartit que seria un trumfo per a Esquerra i, alhora, empoderaria el president? Amb la solució adoptada tothom surt una mica debilitat. Illa no ha pogut aportar el suport de Madrid i, al mateix temps, Junqueras es queda a la meitat de l’aposta. No claudica, però tampoc guanya.
L’ajornament és per a Esquerra un ritual necessari per fer-se sentir. Tenir el pressupost aprovat és un factor de cohesió i eficiència que la responsabilitat de govern exigeix. I compartir la reivindicació de l’IRPF podria formar part del pacte. Costa entendre que en la lluita pel factor diferencial, marcar el territori propi, s’arribi a situacions com aquesta, en què l’acord de buscar una majoria de govern encalli en un sí però no. La rigidesa, previsible, del PSOE, que condiciona el PSC i dona coartada a Esquerra, paralitza la construcció d’una majoria estable que sembla prou raonable en l’actual conjuntura i empoderaria tota l’esquerra. ¿Paga la pena perdre l’ocasió en un temps en què el corrent reaccionari accelera amb les extremes dretes cavalcant sobre les dretes, com si l’autoritarisme postdemocràtic ja fos un destí?
