El privilegi de ser barbut
El príncep Enric d’Anglaterra està fent una gira mediàtica literària (presenta una autobiografia) que no té gaire a veure, per entendre’ns, amb les gires que fem els autors catalans gràcies a la Institució de les Lletres Catalanes. Vull dir que ell va a l’engròs i a cada entrevista que fa li paguen una pastarrufa. A sobre, no deu haver de fer factures electròniques ni anar a demanar el certificat del banc. Esclar que, a canvi, ha d’explicar mals rotllos familiars, cosa que no ens passa, en general, a nosaltres, quan anem als estimadíssims clubs de lectura.
El cas és que en una entrevista televisiva ha explicat les raons d’aquest mal rotllo. Llegim a l’ARA: “[Enric] Va demanar permís a la reina per mantenir la barba el dia del seu casament, petició a la qual la monarca va accedir. Això va fer que Guillem s'enfadés, ja que ell va ser obligat a afaitar-se el dia del seu enllaç amb Kate”.
Ho veieu, com de vegades està bé no ser de sang blava? Als casaments plebeus, els pares i els avis, si paguen, poden opinar sobre el menú. Però sobre la barba del nen, ni de broma. Poden (i han de) criticar, això sí. Poden dir que aquest vestit tan balder et fa semblar un espantaocells o que aquest altre et fa ser en Pepitu va de curt. Que amb barba sembles un pidolaire o que sense barba tens cara d’ou. Que la teva futura esposa és un secall o que està refeteta i revingudeta. Però aquí s’acaba la intervenció. Els pares poden ser els teus tertulians, però no els teus caps de gabinet.
En canvi, a cals Windsor, sí. La reina decideix si els nens es casen amb barba. I vet aquí que decideix que l’un sí i l’altre no. Raons? Qui ho sap! Potser eren només estètiques, potser eren arbitràries. El que és extraordinari, en tot cas, és que ells, adults, obeeixin sense piular. Entenc, doncs, que, amb aquestes circumstàncies, a palau hi deu haver un camarlenc cambrer sempre a punt, per quan els nens, el barbut i el no barbut, en justa contrapartida, diuen a sa majestat: “Iaia, em fas pelar la taronja?”
