El sistema sanitari és un dels assoliments més complexos i exitosos de les societats democràtiques. Complex perquè els coneixements i, en conseqüència, la capacitat de tractar patologies evoluciona constantment en benefici de tots nosaltres, i també perquè els que formem part del sistema sanitari a vegades parlem un argot indesxifrable. A més, els indicadors de l’activitat sanitària no són gens senzills d’interpretar en la seva globalitat. Hem de reconèixer que avui tenim més informació de la que som capaços de processar per treure’n les conclusions i reconduccions necessàries.
L’estat de benestar, quan se’l va començar a anomenar així, buscava aprofundir en la implicació dels ciutadans en les decisions col·lectives relacionades amb com viure més i millor. El sistema sanitari de la segona meitat del segle XX ha estat una peça clau per aconseguir aquest segon objectiu, encara que hi ha moltes altres accions en l’espai urbà, en habitatge i en l’alimentació que també hi han participat decisivament.
No hem avançat, però, en la implicació de la ciutadania en les decisions d'alguns vessants de l’acció governamental, i els sistemes sanitaris en són un exemple. Com deia al principi, el sistema sanitari ha esdevingut més complex i qualificat en les seves accions, i s’ha creat de facto la idea que entendre aquesta complexitat és cosa d’un grup reduït. Ni tan sols els no sanitaris que estan presents en alguns òrgans de decisió del sistema han aconseguit implicar la ciutadania en el sentit inicial amb què estava formulat aquest gran objectiu.
Però hi ha moltes coses que haurien d'interessar amb la mateixa intensitat tant als superexperts com als usuaris corrents: quin és l’objectiu compartit de tots els operadors que intervenen en el sistema sanitari públic?, com s’avalua l’eficàcia operativa?, com es controla la qualitat del servei prestat?, com es millora la satisfacció de l’usuari?, quins objectius estratègics ens marquem per assolir en les dues properes dècades? Evidentment, també els hauria d’interessar com es recondueixen totes les desviacions dels objectius definits, acordats amb el més ampli consens social possible.
No entenc el compliment de les responsabilitats públiques sense definir amb tota claredat els elements mencionats. Una vegada definits aquests elements i comunicats en llenguatge entenedor, seria possible que els debats no consistissin, només, en les llistes d’espera i el preu de les guàrdies.
No dic que no sigui important resoldre aquests punts, perquè generen un malestar comprensible entre els usuaris i entre els treballadors sanitaris. Són, però, elements de segon ordre, perquè el gran objectiu de qualsevol responsable polític de la sanitat és que la ciutadania defensi com a propi el sistema públic i que no vulgui fugir-ne, i –sobretot– involucrar els treballadors fins al punt que els canvis per assolir l’eficàcia operativa formin part d’una entrega col·lectiva i d’un orgull compartit. Una formulació que pot semblar ingènua, però que assenyala disfuncions que estan en la base de tots els problemes que presenta avui el sistema sanitari com a sistema.
L’èxit del sistema català, el de les dècades dels 80 i 90, no era només que diversos actors participaven en un horitzó plenament compartit, sinó que els professionals, tots ells amb coneixements científics i inquietuds socials, se sentien part d’aquella transformació, i estaven orgullosos que la política assumís conceptes que els col·lectius sanitaris havien posat sobre la taula des del Maig del 68.
Obrir el debat d’un estatut marc sense haver aconseguit la implicació de noves generacions de científics pot acabar, i que em perdonin els col·legues, amb una organització encara més corporativista de la professió mèdica. Correm el risc d'oblidar que des del nou sistema universitari de Bolonya els infermers també són graduats universitaris en ciències de la salut, i són, per tant, científics que poden i han d’assumir molta més responsabilitat i habilitats en tractaments fins ara reservats als metges.
Pensar que uns retocs al pressupost de despeses generals d’un determinat centre d’assistència primària aconseguirà canviar patologies del sistema que tenen el seu origen en l’àmbit laboral és un error. És treballar en sentit contrari a la implicació dels científics en l’avaluació de l’eficiència operativa de l’equip al qual pertanyen, partint de la desconfiança en el criteri científic dels protagonistes, que, no ho oblidem, són els servadors d’un dels millors assoliments de la nostra societat evolucionada.
És cert que en els darrers quinze anys han crescut el nombre d’usuaris, l’edat dels pacients complexos, i també la capacitat diagnòstica i les possibilitats de tractament. Però el que més ha crescut és la distància entre els directius –tècnics i polítics– i els equips a qui cal involucrar per disminuir les llistes d'espera i els diversos greuges.
