25/11/2022

La força transformadora del Procés

3 min
Un arquer apunta contra un home.

Resulta innegable que el procés sobiranista català s'ha convertit en una palanca de canvis a gran escala. Alguns d'aquests canvis són positius, d'altres no tant; però s'han remogut mentalitats i s'han alterat conceptes que semblaven inamovibles.

Aquests dies estem assistint a un d'aquests canvis de profunditat: la desaparició del delicte de sedició. Algú creu, de debò, que aquest fet s'hauria esdevingut sense el que ha ocorregut a Catalunya en els darrers anys? És evident que no. Si el Codi Penal espanyol s'està equiparant als ordenaments jurídics de les democràcies europees és perquè la força del moviment sobiranista català hi empeny. Algú dirà, amb raó, que l'aritmètica parlamentària a Madrid hi ajuda. Tanmateix, l'element tractor del canvi descansa en la potència transformadora del procés polític català. Dit d'una altra manera: el Procés posa davant del mirall les mancances i esquerdes de la democràcia espanyola i del seu estat de dret.

L'abús desvergonyit que s'ha fet del delicte de sedició ha acabat provocant la seva desaparició. Varen voler començar la casa per la teulada, i la casa s'ha esfondrat. L'objectiu era castigar amb llargues penes de presó els líders independentistes; l'instrument utilitzat va ser el delicte de sedició; i el resultat final la seva eliminació. Aquesta seqüència demostra que quan les costures d’un vestit –en aquest cas el Codi Penal– s’estiren fins al límit, s’acaben trencant. No són seqüències immediates, ni ràpides, però arriba un moment que s’esdevenen, fins i tot en un estat d’inèrcies tan poc liberals com Espanya.

Dit això, si del que es tracta és d’alinear-se amb les democràcies europees i de deixar de considerar delicte el que simplement és l’exercici de drets fonamentals, la pregunta que ens hem de formular és per quina raó s’introdueix en el Codi Penal el nou concepte de desordres públics agreujats. Com pot ser que partits que s’autoanomenen progressistes obrin la porta a lesionar la pràctica de drets fonamentals? Vist el pa que s’hi dona i amb l’experiència de com una part del sistema judicial espanyol interpreta els marcs legals, introduir aquest nou delicte equival a ficar el cap a la boca del llop. Si ens creiem de veritat que la protecció de drets bàsics com són els de manifestació, associació i llibertat d’expressió representen el cor que fa bategar un sistema democràtic, no es pot deixar cap escletxa oberta per on pugui entrar el vent de la repressió. L’experiència acumulada dels darrers anys ens obliga a ser molt exigents en la formulació de les lleis, i a restringir fins al límit les possibles interpretacions que se’n facin, que sabem que aniran en contra nostra. Si avui no plantem bones llavors, no ens queixem després de males collites.

Ens cal tenir sempre ben present i no oblidar mai que encara que hi hagi processos polítics que persegueixen objectius com el nostre, l’Estat al qual nosaltres pertanyem no és com altres. Aquests darrers dies hem vist com el Tribunal Suprem del Regne Unit tombava la pretensió del govern escocès de celebrar un segon referèndum. Sembla que els escocesos estan com estàvem nosaltres quan el Tribunal Constitucional ens va anul·lar les lleis que hem anat fent per poder votar. Aparentment és així. Però no ens enganyem: el que allà serà tractat com un conflicte constitucional a casa nostra va ser tractat com un cop d’estat. Allà el ministeri de l’Interior no muntarà una policia patriòtica per fabricar dossiers per destruir la reputació de líders opositors; allà no espiaran els mòbils ni les comunicacions de representants civils i polítics; allà els tribunals no s’inventaran delictes, no enviaran ningú a la presó, no dictaran ordres d’extradició perquè ningú no haurà de marxar a l’exili, no intentaran arruïnar l’economia dels governants independentistes ni obriran processos penals contra centenars o milers de persones. I si algú ho fa, n'haurà d'assumir les conseqüències.

Benvinguda, doncs, la reforma del delicte de sedició, sempre que no sigui l’excusa per buscar l’extradició dels exiliats. Molt de compte, i tota la prevenció del món, a avalar delictes agreujats que patirem en les nostres pròpies carns. I, last but not least, adonem-nos d’una vegada per totes del motor de canvi d’un procés polític com el nostre, si aconseguim deixar de malmetre les seves arrels i desfigurar les seves essències. Que no tinguem la força per assolir el nostre objectiu final no ens ha de dur a ignorar la força transformadora de la nostra aposta política i de país.

Artur Mas, 129è president de la Generalitat
stats