11/02/2021

El procés de vacunació a Europa s’ha sumit en el caos

4 min

Havia de ser el moment de glòria d’Europa. La Unió Europea havia trobat una honrosa manera de demostrar la seva raó de ser: posar la vacuna a disposició dels 27 estats membres en igualtat de condicions mitjançant una iniciativa conjunta de contractació sense precedents liderada per Brussel·les.

La vacuna seria doblement eficaç. Protegiria la salut de 450 milions d’habitants, cosa que permetria reprendre l’activitat econòmica normal, i reforçaria la unitat del bloc comunitari. Després de l’adopció, l’any passat, d’un pla de recuperació comú, aclamat com un gran èxit per a la integració europea, ¿quina millor manera de demostrar que units som més forts que assegurar la vacunació per a tothom?

Tant de bo. Però no: el procés s’ha sumit en el caos. El bloc comunitari, massa lent a l’hora de firmar els contractes de compra, va començar el procés de vacunació força més tard que la Gran Bretanya i els Estats Units. I les coses van empitjorar: un dels fabricants, AstraZeneca, no va poder servir les comandes a què s’havia compromès, i això va portar a un subministrament insuficient i una picabaralla molt lletja amb la Gran Bretanya. Es van interrompre les noves vacunacions en països com França, Espanya i Portugal. Només el 3% de la població comunitària ha rebut una injecció.

Què ha fallat? Salten a la vista uns quants factors. Un d’ells és la mateixa Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, l’òrgan executiu responsable del programa de vacunació. El seu estil de gestió més aviat hermètic va obrir pas als errors tàctics. El més flagrant va ser la decisió de controlar l’exportació de vacunes fabricades a la Unió Europea, amb la qual cosa s’hauria creat a tots els efectes una frontera dura entre Irlanda i Irlanda del Nord, una situació que la UE ha intentat impedir aquests últims tres anys.

En un món que tot just acaba d’entrar en la fase post-Brexit, era una mesura incendiària. Després de les crítiques generalitzades i les trucades furioses dels primers ministres de la Gran Bretanya i Irlanda, de seguida es va revertir la decisió. Una estratègia més col·lectiva potser li hauria estalviat aquesta humiliació a Von der Leyen.

Un altre factor són els mecanismes deliberatius. Normalment, els estats membres són responsables de les seves polítiques de salut pública. Però, inesperadament, la pandèmia va posar Brussel·les al timó de la situació: la negociació de contractes amb la indústria farmacèutica a escala continental és un experiment nou i complex.

El juny de l’any passat la Comissió Europea va agafar el relleu d’una aliança de quatre països -Alemanya, França, Itàlia i els Països Baixos- que, un mes abans, s’havia posat en contacte amb possibles productors de vacunes amb l’objectiu de concretar les comandes. Mentre que el govern britànic ha pogut negociar amb les farmacèutiques pel seu compte, la Comissió ha hagut de coordinar-se amb tots els estats membres. I no hi ha dubte que això ha alentit el procés.

Però aquest fet tot sol no justifica el ritme de les negociacions, que va portar Brussel·les a firmar el contracte amb AstraZeneca dos mesos més tard que la Gran Bretanya. Hi ha qui dona la culpa d’aquest endarreriment a la insistència de la UE per obtenir preus més baixos. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha afirmat que la seva estratègia ha tingut èxit en part perquè “no va regatejar el preu de les vacunes”, però ell havia de fer comandes per a nou milions de persones, no per a 450 milions.

La veritable raó té unes arrels més profundes: hi ha una cultura europea que té aversió al risc i es caracteritza, en alguns països, per l’escepticisme en matèria de vacunes. Per protegir-se contra la reacció de l’opinió pública, els dirigents europeus han intentat obtenir les màximes garanties possibles. És revelador que un dels punts més difícils de les negociacions hagi sigut el grau de responsabilitat que, segons el bloc comunitari, havien d’assumir les farmacèutiques si fallava alguna cosa. Una font pròxima al president francès, Emmanuel Macron, em va dir que a la UE li interessava combinar velocitat i garanties de seguretat, dos imperatius que, per desgràcia, poques vegades són compatibles. Es podria argumentar que, com va dir la cancellera Angela Merkel, calia actuar amb circumspecció per recuperar “la confiança” dels ciutadans. I, sens dubte, la situació seria molt pitjor si s’hagués deixat que cada país europeu s’espavilés pel seu compte. Però el mal polític que ha fet aquesta dolorosa experiència el pagarem car.

D’una banda, el primer ministre britànic, Boris Johnson, ansiós per fer oblidar els seus fracassos en la gestió de la pandèmia, podria afirmar que ser fora de la UE comporta grans avantatges, un argument que els nacionalistes de tot Europa estarien contentíssims de sentir. I no cal dir que, en un món on les vacunes s’han convertit en un nou indicador de poder geopolític, el president rus, Vladímir Putin, i el xinès, Xi Jinping, somriuran veient les dificultats europees.

Però encara va ser pitjor la impressió que es va transmetre, la setmana passada, que Europa practicava el nacionalisme vacunal, un gir depriment que contradiu el seu compromís amb l’obertura. ¿Que no deien que la vacuna era un bé comú universal? Europa ha sigut un dels impulsors més decidits de la iniciativa Covax, que vol fer arribar vacunes als països pobres. Però en aquesta etapa lluita per vacunar els seus ciutadans.

Aquesta pandèmia és la primera crisi mundial des de la Segona Guerra Mundial en què no ha intervingut el lideratge nord-americà. Una Europa unida i ferma hauria pogut omplir aquest buit, però de moment ha desaprofitat estrepitosament l’oportunitat. Ha d’aprendre de l’experiència.

Copyright The New York Times