Jo no sé quin equip de guió li escriu els discursos al rei d’Espanya, però sempre m’imagino que riuen quan trien les frases. Riuen de la buidor, del clixé, de la mateixa manera que els periodistes del cor riuen quan parlen de “gestos d’evident complicitat” o del “racó favorit” de la casa d’un famós.
En el seu discurs al Palau Reial, en el cinquantè aniversari de la mort de Franco –el gairebé pare adoptiu de Joan Carles I–, Felip VI ha lloat l’emèrit. Aquí copio algunes de les expressions filípiques. Ha parlat de "la ferma voluntat de la Corona” que va “contribuir decisivament a obrir el camí cap a la democràcia”. De son pare, ha dit que va actuar com a "catalitzador clau". I de la monarquia, que "va assumir aleshores un paper clarament actiu" i "va integrar tots els espanyols en un moment determinant".
Quan parles de la voluntat de la Corona se t’entén, però quan la voluntat és ferma, en realitat, tot i remarcant-ho, escampes el dubte. Passa el mateix amb el “catalitzador clau”. Pots ser un catalitzador, però si ets un catalitzador clau vol dir que n’hi ha més d’un i que el teu és el bo, cosa que menysvalora el conjunt. Igualment, pots “contribuir” a una causa, però és millor si hi contribueixes decisivament. El paper d’algú pot ser actiu, però si és clarament actiu vol dir que podria no ser-ho.
M’encanten els discursos de Felip, sense suc ni bruc, sense gràcia, sense cap broma o emoció, sense sentiments, robòtics, avorrits. Vull dir, perdó, que m’agraden profundament els discursos de Felip, sense decisiva gràcia, sense cap broma determinant o emoció sincera, sense sentiments sincers, clarament robòtics, profundament avorrits.
