Un projecte nacional en crisi

El que s’ha vist aquests dies al Congrés de Diputats (i també, en part, al Parlament de Catalunya, al ple extraordinari de dissabte) no és tan sols un debat d’investidura sinó també la discussió sobre un projecte nacional que es troba obertament en crisi. El projecte nacional d’una Espanya entesa segons els paràmetres del jacobinisme i dels vells estats nació. És el model al qual el nacionalisme espanyol no ha renunciat mai: una Espanya uniforme, sense diversitat interna, aglutinada entorn d’una única idea de pàtria. Un sol estat, una sola nació, una sola llengua, una sola bandera. Històricament, es va voler aplicar a Espanya la mateixa plantilla que a França, important-ne fins i tot els Borbons. Però així com a França el model va ser un èxit (la diversitat lingüística, cultural i nacional hi va ser abolida), a Espanya no va acabar mai de reeixir. S’ha dit alguna vegada que el conflicte entre Catalunya i Espanya és el d’un doble fracàs: el d’Espanya per convertir-se en un estat nació jacobí, i el de Catalunya per reconduir aquest projecte, o emancipar-se’n.

El fet és que el projecte nacional d’una Espanya uniforme no s’havia vist mai tan obertament discutit com ara. El que és interessant d’aquesta investidura i del govern que comporta és que per primera vegada fa evident la diversitat interna de l’estat espanyol. Sí que hi havia hagut acords de governabilitat amb nacionalistes catalans i bascos tant per part del PSOE com del PP, però mai com aquesta vegada s’havia qüestionat l’ideal del nacionalisme espanyol. Mai havia quedat tan clar que l’Espanya que imagina el nacionalisme espanyol no existeix i no ha arribat a existir mai, per la senzilla raó que els que hauríem d’haver desaparegut perquè això fos possible encara som aquí.

Això ajuda a entendre el to agre, histriònic i sovint amenaçador de les intervencions dels abanderats de l’ultraespanyolisme, tant al Congrés com al Parlament. I fa palès allò que hem dit en altres ocasions: el principal problema que té Espanya, allò que l’ha feta inviable com a projecte nacional durant els últims 300 anys, és precisament el nacionalisme espanyol. Un nacionalisme excloent, agressiu, violent en les formes i en els continguts, que entén la idea de pàtria com una imposició i la diversitat com un delicte. És aquest nacionalisme el que ha causat que Espanya fos un país problematitzat, endarrerit respecte dels estàndards democràtics d’altres països europeus, i amb un imaginari col·lectiu marcat per una bipolaritat que oscil·la entre la fanfarroneria i el complex d’inferioritat. L’etapa que comença podria significar l’inici de la superació d’aquest nacionalisme, que ara el PSOE (no per convicció, sinó per conveniència, però això és la política) es veu obligat a replantejar-se o a assumir que li sigui replantejat per la majoria que li permet ocupar el poder. I d’això es tracta: un projecte nacional no és més que una construcció de poder. I si no funciona bé com a tal, tard o d’hora ha de ser posat en qüestió, i corregit o revocat per un altre projecte.