Després dels cops de volant que li van fer donar durant el Procés, el PSC va aprendre a les males que en la qüestió identitària s’havien acabat les mitges tintes i que, si no s’oposava frontalment al sobiranisme, una gran massa de votants espanyolistes desertaria cap a opcions menys cagadubtes –en aquest cas, Ciutadans–. Efectivament, el partit de Rivera i Arrimadas va castigar durament els feus electorals del PSC, i Miquel Iceta, amb la pressió del PSOE, va decidir que calia prendre partit de forma clara, bo i assumint el cost de desprendre’s de la cèlebre ànima catalanista del partit. El temps li ha donat la raó, perquè el Procés va acabar com el rosari de l’aurora, el PP de Rajoy també, i els socialistes van tenir via lliure per gestionar aquesta llarga ressaca en què estem instal·lats. Ja sé que el PSOE va donar suport al 155, i a la repressió, i que els acords amb els independentistes han estat marcats per la necessitat aritmètica; però no es pot negar que el socialisme català ha estat molt hàbil presentant-se com el partit del seny i l’ordre, el partit que ens faria girar full. L’espai electoral del PSC és ampli i estable perquè està concebut com un doble mur, un mur reversible: serveix tant per plantar cara a les aspiracions sobiranistes com per frenar el revengisme del PP. El perfil educat i parsimoniós de Salvador Illa –que no s’ha de confondre amb cap mena de tebior ideològica– s’ha revelat com un bàlsam per a tots aquells que es van cansar de l’estrès identitari dels últims deu anys.
El problema, esclar, és que Catalunya és com és i no com voldríem que fos. Aquesta és una lliçó que tots els polítics, també Salvador Illa, han d’aprendre. Puigdemont i Junqueras van haver d’assumir que la seva proposta (construir un estat sense les eines coercitives pròpies d’un estat) exigia una negociació o un conflicte obert amb Espanya, que al seu torn depenia de tenir al darrere una majoria social incontestable. ¿Hi havia majoria per demanar un referèndum? Sens dubte. Però totes les palanques del poder real estaven en mans de l’adversari, que no va cedir ni un mil·límetre, i es va deixar els dirigents catalans sense marge de maniobra i, sobretot, sense un pla B raonable.
Salvador Illa té al cap un projecte en què la identitat nacional catalana s’ha d’integrar i suavitzar en un Estat unit i més o menys plural. Una opció legítima, però ai las: resulta que Espanya també és com és, i no com voldríem que fos. Ara mateix no és Catalunya qui s’allunya de la llar comuna; és la llar comuna, atiada per la Santa Aliança de la dreta política, econòmica i mediàtica, la que navega directe a la tempesta, deixant la majoria dels catalans enrere, amb Feijóo preparat per empunyar el timó i la ultradreta preparada per empunyar Feijóo. Des de l’esclat del cas Cerdán, amb el PSOE en estat de xoc i les esquerres de capa caiguda, l’ambient polític espanyol és irrespirable, tavernari, manicomial. I les enquestes semblen contundents.
No voldria menystenir la capacitat de resistència de Pedro Sánchez, tants cops comprovada. Però segur que el PSC ja està estudiant tots els escenaris possibles per al futur més immediat. Els més optimistes deuen pensar que, en cas de victòria del PP a Espanya, el partit podrà reaprofitar el mur antiindependència, parapetar-se a l’altra banda i fer de la Generalitat socialista el gran fre de la dreta espanyola. La tàctica que no falla mai, la del mal menor (és un gran invent, el PSC). Però si hi ha un govern hostil a Madrid –i a l’Aragó, i a València, i a Andalusia...– a Catalunya hi haurà una reacció, i Illa correrà el risc de veure’s atrapat entre dos focs, com en els anys del Procés, però ara ocupant la presidència del país; una posició en la qual ningú no es pot posar de perfil. O potser sí.
