Pujol: 'el' judici, la Història
Aquesta setmana, finalment, ha començat el judici que afecta el president Pujol, els seus fills i algunes persones més que han estat involucrades en la causa. D’entrada em venen al cap tres preguntes, per a les quals avanço unes primeres respostes.
La primera pregunta té relació amb el temps transcorregut. Quants anys han passat des de la confessió pública del president? La resposta és coneguda: més d’onze. Aquest fet, sense necessitat d’afegir-ne d’altres, ja parla per si sol. Un procés que dura més d’una dècada comporta un vici greu d’indefensió per als qui han de ser jutjats. En la vida ordinària, si algú no pot fer la feina en un termini prudent i raonable, significa que no pot fer la feina.
La segona pregunta té a veure amb l’estat de salut del president. Com està realment? Els que el veiem sovint tenim la nostra pròpia impressió, però no podem opinar amb coneixement de causa. Els que ho poden fer, els metges, han deixat molt clar que el seu estat actual no permet que sigui jutjat amb garanties de poder-se defensar. En aquest sentit, mantenir-lo en el judici resulta simplement inhumà. Una injustícia en nom de la justícia.
La tercera pregunta apunta al cor de la investigació judicial que ha durat tants anys. Quins fets nous i rellevants s’han descobert, que no fossin coneguts després de la confessió de juliol de 2014? En aquest cas la resposta és contundent: cap ni un. Per ser més exactes, l’únic fet realment nou és l’evidència que va existir una operació Catalunya; és a dir, un muntatge ideat i executat des del cor de l’Estat per decapitar persones i organitzacions sospitoses de defensar l’autodeterminació o la independència de Catalunya. El president Pujol, tot i les seves conegudes reticències sobre el procés sobiranista, va ser-ne una de les primeres víctimes, i de les més rellevants. I aquí rau una de les grans paradoxes de tot plegat: les víctimes de l’operació Catalunya hem estat, la majoria, jutjades i condemnades. Els ideòlegs i executors, malgrat la ingent acumulació d’evidències en contra seva, no estan sent ni tan sols investigats dintre de l’estat espanyol. I en diuen justícia...
En els pròxims mesos assistirem al judici que s’ha encetat aquesta setmana. Tanmateix, en els darrers anys hem viscut un altre judici entorn de la figura del president Pujol: el judici social. Em consta, per les converses que hem tingut, que ell ja s’ha jutjat a si mateix; i ho ha fet amb una gran severitat, potser fins i tot excessiva. També soc testimoni del seu penediment, sincer i permanent en el temps. El seu sentiment de culpa té molt poc a veure amb el que passarà en el judici per la via penal. En canvi, té molt a veure amb el remordiment d’haver fallat al país i a la seva gent. No parlo només dels seus votants, que han sigut molts, sinó del país en el seu conjunt. Un país que ell ha servit amb passió i talent.
Ell s’atribueix una falla ètica, que és la que més dol a una persona de conviccions i de valors. I assisteix al judici social amb resignació, però intueixo que també amb esperança. Ha transcorregut prou temps perquè cadascú emeti el seu propi judici. Alguns ho faran des de la indiferència o des de la distància, uns altres des de l’agressivitat o de la superexigència, i uns quants més des de la benevolència o des de l’acceptació que la condició humana viu lluny de la perfecció o de la virtut estoica. Fins i tot és possible, i gairebé natural, que les opinions sobre la seva figura vagin evolucionant amb el temps, i que el seu procés de rehabilitació social vagi guanyant adeptes. Una tendència, per cert, cada cop més perceptible.
I, tanmateix, queda una altra fase pendent: la Història, escrita així, en majúscula. Encara no hi hem entrat, i per tant no sabem com s’escriurà. Intueixo, però, que en aquesta fase encara ignota el judici social sobre el president Pujol serà molt més determinant que el que puguin resoldre els tribunals. I en aquest sentit, tinc més esperança i més confiança que el lloc que li correspondrà serà el que mereix el balanç d’una trajectòria on els actius pesen molt més que els passius.
Avanço algunes idees. De tot el convuls i agitat segle XX, Pujol és el polític que més i millor va transformar el nostre país. Se’m dirà, amb raó, que va ser el que va disposar de més temps per fer-ho, perquè a diferència d’altres èpoques les circumstàncies hi van jugar a favor. Cert. Però no menys cert que es va saber guanyar la confiança de molta gent com cap altre. Pujol no va ser un monarca triat per un dictador, sinó un demòcrata que va guanyar les sis eleccions a les quals es va presentar per governar. La petja que deixa la seva obra de govern s’enlaira per sobre de qualsevol altra. Al costat d’això, el president Pujol va saber conjugar un binomi essencial per a Catalunya: identitat i progrés. És a dir, saber què som i com som, per poder anar més lluny i per poder ser millors.
I aventuro una conclusió: acabi com acabi el judici a Madrid, com més es deteriora la política, més s’engrandeix la seva figura.
