Dimarts a la nit, al Sense ficció del 33, vam poder veure Dones en construcció. És un treball periodístic que aborda el procés de superació personal de diferents dones després d'haver estat víctimes d'un atemptat terrorista. No sé si és just distingir entre homes i dones en qüestions tan tràgiques. No sé si el patiment té gènere. Però, tal com estava plantejat el documental, el punt de vista femení es va fer interessant per la virtut d'abordar el terrorisme d'una manera diferent, amb un llenguatge més íntim, amb un vessant més introspectiu.

L'estructura del documental és el que seduïa l'espectador: no sabíem res de les protagonistes, que començaven parlant del seu dolor, la soledat, la manca d'il·lusions, la pena infinita... Diferents edats, diferents estrats socials, diferents ciutats, però la mateixa tristesa. Inicialment totes tenien un discurs comú. De mica en mica anàvem avançant en el seu procés de reconstrucció personal i anàvem descobrint algunes dades: a qui van perdre o amb qui van continuar fent camí. A poc a poc vam descobrir que algunes d'elles tenien vincles comuns, però no teníem clar què els havia passat. El documental deixa de banda els detalls de la catàstrofe per endinsar-se únicament a entendre la pena, de quina manera l'atemptat fereix l'ànima.

Commovedores totes les històries: els detalls més mínims són els més reveladors de la tristesa. Una de les dones, per exemple, explica que va quedar-se al càrrec del seu avi i que el regal de Nadal que va tenir aquell primer any va ser una post de planxar i una planxa per fer ella mateixa les feines de casa. El reportatge va descabdellant la història mentre l'espectador va lligant caps. Del detall comú passem a la història singular de cadascuna de les protagonistes. I t'adones com un instant tràgic ha condicionat la resta de les seves vides. Molt recomanable per entendre fins a quin punt els processos de pau són més difícils quan els has de fer amb tu mateix.