Hauria pogut passar quan l’onada era irresistible, quan la independència la defensaven els que ara mateix no ho recorden. En aquell moment el PSC de Pere Navarro, per respecte als seus principis fundacionals i per la pressió de la seva ala catalanista, va presentar-se davant l’electorat proposant una “consulta legal i acordada”. Després va gosar trencar la disciplina de vot al Congrés dels Diputats, en defensa del referèndum. Celestino Corbacho demanava refundar la federació catalana del PSOE. Però al final van ser els catalanistes com Maragall, Elena i Geli els que van marxar, i el partit va patir una fuga de vots en diverses direccions. A Miquel Iceta els seus companys del PSOE li van dir que l’Estat no negociaria mai, que la cosa es resoldria a les males i que si no s’espavilava tant el PSC com (sobretot) el PSOE en rebrien les conseqüències. Iceta, per tant, va tornar el partit a la cleda constitucional.
Hauria pogut passar quan Iniciativa (ICV) es va veure desbordada pel 15-M i la crisi, i van emergir la CUP i el Procés Constituent d’Arcadi Oliveres i Teresa Forcades, forjant un nou pol independentista d’esquerra. Ada Colau, mediàtica líder antidesnonaments, va ser més ràpida que ningú i va muntar una llista municipal que inicialment es declarava independentista (Colau va votar sí-sí a la consulta del 9-N). En aquesta llista hi havia d’anar la CUP, amb en David Fernández de número 3, però els cupaires de Barcelona, amb gran miopia, van vetar-ho, i dins del nou invent de Colau va prevaldre l’aliança amb l’emergent Pablo Iglesias defensant sobiranies en plural, processos constituents no subordinats i altres galimaties; la dosi justa d’ambigüitat per anar fent mentre no estigués clar cap a on s’inclinava la balança catalana. No va caldre esperar gaire: a les següents municipals, Colau va perdre les eleccions contra Ernest Maragall, però va mantenir l’alcaldia amb els vots del PSC i Ciutadans. I el 2017, quan va arribar l’atzucac, va pensar que el temps li havia donat la raó.
Hauria pogut passar quan CiU es va trencar, CDC es va veure assetjada per la corrupció i va decidir refundar el partit i canviar-li el nom. Molts exconvergents van veure que allò aniria malament i ho van deixar córrer; d’altres van pensar que la millor estratègia era l’abraçada de l’ós a ERC per fer una coalició i qui sap si un sol partit de centreesquerra sobiranista, a l’escocesa. ERC s’hi hauria avingut si hagués portat el timó, però el timoner de debò era Artur Mas, que malgrat la crisi del seu partit era el president del 9-N i tenia la potestat de posar urnes. Es va fer una coalició, Junts pel Sí, que va obtenir una victòria àmplia però insuficient, perquè Mas també era el president de les retallades i això va portar milers de votants a la CUP, que tenia la clau de la situació i va forçar el relleu de Mas per Puigdemont. A partir d’aleshores, retrets, desercions i la permanent amenaça de Madrid i dels poders econòmics van portar a l’atzucac de l’octubre del 2017.
I encara hauria pogut passar, malgrat tot, si el 3 d’octubre, després de l’èxit internacional del referèndum, de la indignació contra la policia i contra el rei, Puigdemont i Junqueras haguessin vist que era el moment d’aprofitar el desconcert espanyol per accelerar, i encarar el conflicte inevitable amb els carrers a vessar, o bé per convocar unes eleccions que possiblement els haurien concedit una victòria reforçada, i per tant una valuosa pròrroga.
En aquestes quatre ocasions –pel cap baix– es va perdre l’oportunitat d’alterar el curs dels fets. Ens hem de preguntar si van ser quatre xuts al pal –un cas d’inaudita mala sort– o si, com sol passar a la història, les coses van anar així perquè no podien anar d’una altra manera. Que tingueu bona Diada aquest dijous.
