Per què no cultura pobra?

És interessant que la polèmica desfermada per l'IVA abusiu de la cultura derivi en una discussió sobre el què i el com de la nostra cultura. L'IVA no té pal·liatiu: el programa del PP consisteix en l'estampació de l'Espanya franquista sobre les formes democràtiques homologades. Centralització, castellanització, grans superfícies comercials, amnistia a les costes, amnistia fiscal, diputacions en comptes d'ajuntaments, cartilla sanitària, etc. La cultura no té cap interès, cal reduir-la a la justa mesura. Si la vols, paga-la. Si no la vols pagar, no te la mereixes.

Aquest atemptat contra la difusió cultural castiga amb més severitat els mercats petits. Afeblirà més la cultura catalana que l'espanyola, cosa que és ben bé enxampar el segon pardal amb el mateix tret. Però no crec que la intenció hagi estat aquesta. El govern espanyol clava cops de cec, sempre que els cops no toquin l'estructura de l'Estat. A l'Estat l'haurem de tocar des de fora. Anem, però, a la cultura catalana. En el moment de la Transició, teníem una cultura d'altíssim compromís, tant artístic com polític i nacional. Però l'ambició dels creadors era professionalitzar-se. Aspiraven a ser com tothom: crear i treballar dins d'un marc institucionalitzat que els donés serenitat.

Trenta anys després, el model cultural català ha tocat fons. Ha fracassat bàsicament perquè ha creat més institucionalització que no pas mercat. Dit d'una altra manera, les institucions han posat el que no posava el mercat sense renunciar a fer cultura de mercat. Han subvencionat el mercat, no pas l'exigència, i parlo bàsicament del món escènic i audiovisual, perquè en els altres gremis cadascú se la campa com pot. La subvenció sempre és control, sempre és poder. D'aquí que els culturers reclamessin la mirada objectiva del CoNCA; doncs el CoNCA va caure en el tercer peu fals d'aquesta equació: l'excés de gestió. Dit d'una altra manera: tenim una cultura que subvenciona allò que funciona i que es gestiona amb un cost desproporcionat. Tot plegat dóna un acomodament de la cultura, una domesticació, un -amb perdó- aburgesament.

Van ser les autoritats les que -per justificar-se malament- van començar a parlar de cultura com a agent econòmic, com a percentatge del PIB. Cultura eren diners, no pas esperit. Per això se li exigia un determinat èxit: el milió de visites als museus, el ple a les sales. Així s'ha acabat subvencionant coses que són de mercat -com ara festivals multitudinaris- i exigint rendiment de mercat a tot el que se subvenciona. Tota cultura normal rep ajuts públics, i millor si són abundants, però els rep quan no pot -per qualitat, per exigència, per tradició- sortir sense protecció al mercat. A Catalunya el pressupost de cultura mai ha estat a l'altura de l'ambició cultural que històricament havia demostrat el catalanisme. Però els últims anys s'ha abandonat tot compromís per anar de pet al mercat amb el paracaigudes obert de la subvenció.

Ara estem en el moment que hem de tornar a la cultura pobra. No passa res: es poden fer meravelles sense diners, sense embalum; de fet, molts creadors hi estan, en aquesta aventura. Però abans cal tornar al compromís. Primer, amb la creació: necessitem una cultura que ens interpel·li com a persones i com a ciutadans. Segon, amb la realitat: després d'anys de crisi, què en diu la cultura? A vegades, i ho saben els argentins, parlar de felicitat, segons com ho facis, pot ser revolucionari. Tercer, amb el país. Tornem a viure una transició, la gent espontàniament crida consignes de llibertat en els concerts, però tenim massa gent de la cultura estancada en paradigmes obsolets, mirant de reüll Madrid per si cal prendre-hi refugi. No s'hi val a ser neutre quan el conflicte és present i és cruel.

Tot plegat és un problema d'actitud, una cosa porta a l'altra. S'estava empenyent els joves creadors a buscar una comercialitat subvencionada, lleugera, acomodatícia i telivisiva. He dit joves? He dit mercat? Queda un altre engranatge en aquesta roda: l'escola. L'escola no ha donat accés a la cultura des d'un nivell alt i, encara pitjor, no ha fet consumidors en català els joves castellanoparlants. Ens ha donat tota una generació que no està preparada per a la cultura exigent, sovint per a la cultura a seques. La primera renúncia ha estat a la transmissió del patrimoni, de la tradició, de les arrels. La segona, la universalitat. ¿O no us he explicat que el meu fill va fer tota l'escolaritat, batxillerat inclòs, sense sentir a parlar de Shakespeare?