12/10/2021

Armengol, Sánchez: on queda el català?

3 min
L'escola Roselló Porcel, el primer centre públic on es va aplicar la immersió lingüística al 1983.

Quan ens trobem immersos en un escenari d’emergència, les persones tendim a prioritzar la solidaritat, la flexibilitat i l’empatia en detriment de les polèmiques ridícules o estèrils que sovint nodreixen els nostres debats durant els períodes de normalitat. Fa un any, per exemple, l’inici del curs acadèmic estava inevitablement marcat per les restriccions i les mesures de prevenció amb què els centres educatius cercaven reduir els contagis de covid-19. Ara, en canvi, i atès que la pandèmia sembla que comença a donar-nos una treva després de la vacunació massiva dels darrers mesos, les primeres setmanes de classe ens deixen comentaris, queixes i reflexions que, d’excepcionals, no en tenen res, i que de fet ens remeten, sobretot, a un tema molt concret del qual pareix impossible desempallegar-nos: la qüestió de la llengua als àmbits educatiu i social.

Com és evident, aquesta discussió només es produeix a les comunitats autònomes amb més d’una llengua oficial, i agafa embranzida als territoris de parla catalana. A les Illes Balears, concretament, encara arrosseguem les seqüeles del bauzanisme, amb aquell TIL (tractat integrat de llengües) que advocava per la supressió del decret de mínims aprovat pel mateix govern del Partit Popular més de vint anys enrere amb la finalitat de garantir que, com a mínim, el 50% de les classes tinguessin com a llengua vehicular el català.

El TIL de Bauzá, doncs, partia d’un sofisme que molts polítics encara no han abandonat, segons el qual la igualtat en matèria lingüística consistia a oferir un percentatge equitatiu d’assignatures en castellà, català i anglès als centres educatius per tal que l’alumnat dominés igual de bé les tres llengües. Aquest argument era i continua sent enganyós i demagògic, perquè parteix d’un escenari que no s’adequa a la realitat: al cap i a la fi, els inputs lingüístics dels estudiants no comencen i acaben a l’escola, i és inqüestionable que l’actual oferta audiovisual i d’entreteniment per als més joves es limita fonamentalment al castellà. Molts nins i nines nascuts als vuitanta i als noranta, per exemple, vàrem tornar grans veient TV3 –Bola de drac, Arale, Doraemon, Les tres bessones, el Club Super3–; ara, en canvi, la majoria d’infants consumeixen dibuixos animats, sèries i vídeos a les plataformes i a YouTube, on el català té una presència que, com a molt, podríem titllar de residual.

Els qui critiquen que el català tingui més presència que el castellà a les aules són els mateixos que critiquen la discriminació positiva en termes de gènere: persones que prefereixen obviar un desequilibri històric, una desigualtat encara vigent, perquè aquesta és l’única manera d’encaixar els seus prejudicis en un marc mental que s’allunya radicalment de la realitat social. En qüestions lingüístiques, però, n’hi ha que dissimulen millor que d’altres i que, en comptes de reduir la discussió a l’eterna pugna català-castellà, utilitzen l’anglès –i el discurs del pragmatisme i la globalització i el món laboral competitiu– com a eina per aconseguir un mateix resultat: que el català perdi força a l’àmbit educatiu, fins a esdevenir una llengua que, si no és l’oficial i “la que entén tothom” a l’estat espanyol (castellà), ni tampoc la llengua internacional i útil per fer un Erasmus (anglès), només pot assumir el rol de llengua entranyable, pintoresca, que uns pocs tossuts encara s’entesten a emprar perquè mira, perquè sí.

En aquest sentit, és alarmant que la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, revelés el mes passat la seva voluntat d’incrementar la presència del castellà a les aules amb un argument que recorda perillosament els de la dreta espanyolista, i que es basaria en la suposada baixa competència lingüística en castellà d’una part de l’alumnat. Aquest suggeriment d’Armengol va precedir el despropòsit que, al cap d’una setmana, anunciaria Pedro Sánchez, i que aspiraria a “invertir en tot el potencial que té la nostra llengua comuna” i a promoure i potenciar “totes les oportunitats de negoci entorn de la llengua espanyola”. Sense comentaris.

És alarmant que encara hi hagi persones que pretenen amagar el seu menyspreu envers el català amb argumentaris tan pobres, basats en la fal·làcia de la poca competència lingüística en castellà, per una banda, o en un pragmatisme que arracona la qüestió emocional, cultural i identitària fins a convertir-la en una forma d'insistència poc raonable i poc productiva. Mentrestant, les estadístiques demostren que ens apropem a un escenari que fins i tot empitjora aquells vells paradigmes en què el castellà era la llengua de l'escola, de la universitat i dels contextos formals, perquè ara, a més, sembla destinada a convertir-se en la llengua guai per a les interaccions dels infants i els joves també en els contextos informals, amb els amics i en escenaris d'esbarjo. On queda, aleshores, el català?

Laura Gost és escriptora
stats