Quina estratègia té Europa per a Rússia?
Al marge de les respostes immediates a les accions del Kremlin, ¿quina idea té en general la UE sobre el lloc de Rússia al món, i quins principis han de guiar la construcció d'una relació a llarg termini amb Moscou? Fa un any, dirigint-me als polítics europeus al Fòrum Estratègic de Bled, els vaig explicar per què la falta d'una estratègia a llarg termini tindria unes conseqüències catastròfiques. Per desgràcia, des d’aleshores s’ha avançat molt poc a l’hora d’articular-la.
Com és que hem arribat a aquesta situació? Quan la Unió Soviètica es va enfonsar, el món no tenia gens clar com s’havia de relacionar amb la nova Rússia. Es creia amb ingenuïtat que, al treure’s del damunt el passat soviètic, Rússia evolucionaria amb naturalitat fins a convertir-se en una democràcia liberal. Partint d’aquest supòsit, es van passar per alt molts senyals d’alarma, com ara l'empobriment de milions de persones a causa del nyap de les reformes econòmiques i d’unes privatitzacions corruptes.
Arran del col·lapse del sistema soviètic, el poder i les propietats van anar a parar a antics buròcrates del partit i alts càrrecs dels serveis de seguretat. El retorn de l'autoritarisme, però, no va tenir lloc de cop i volta. Va arribar pas a pas a través del desmantellament de les institucions democràtiques: les eleccions manipulades del 1996 i després, el 1999, el fet que es traspassés de sotamà el poder de Boris Ieltsin i el seu cercle a Vladímir Putin.
Tot seguit van venir dues llargues dècades de putinisme durant les quals Occident va observar la consolidació d'una dictadura i es va mantenir gairebé sempre passiu, fins i tot després de l'annexió de Crimea el 2014, l'abatiment del vol MH17 de Malaysia Airlines i els enverinaments i assassinats polítics.
És cert que no es pot dir que durant tots aquests anys no hagi canviat res. Per exemple, després del 2014 als russos normals i corrents els resulta molt més difícil obtenir la residència a Europa o obrir-hi comptes bancaris. Si portes 10.000 € a un banc, et faran una infinitat de preguntes. Però si els en portes 20 milions, no te’n faran cap: Londres o Zúric et donaran una càlida benvinguda.
En conseqüència, cada vegada que sento dir que el febrer del 2022, quan Putin va ordenar la invasió a gran escala d'Ucraïna, tot va quedar molt clar, em costa aguantar-me la ràbia. N’hi havia que, com el meu marit, Aleksei Navalni, van entendre el president rus des de bon començament. A principis de la dècada del 2010 ja hauria d’haver quedat clar cap a on estava portant Rússia, fins i tot per als que no tenien l’olfacte polític de l'Aleksei.
Per desgràcia, quan per fi Occident va condemnar, amb molt de retard, el règim de Putin després de la invasió d'Ucraïna, va esdevenir habitual retreure a tots els russos que no li haguessin parat els peus; el 2023, el primer ministre d'Estònia va lamentar el “crim compartit” per tot el poble rus. Però ¿com li podien parar els peus, si durant més de vint anys havia destruït sistemàticament totes les vies de resistència política, sense que això li comportés conseqüències greus en l’àmbit internacional?
Si recordo tot això no és per buscar culpables, sinó per instar els responsables polítics occidentals a reflexionar: què podem fer avui per impedir que es repeteixin els errors del passat? El que cal és una estratègia per a Rússia amb una perspectiva de dècades, no d’uns quants mesos. El sistema construït per Putin entrarà inexorablement en crisi. És fonamental que tots nosaltres –primer de tot, la societat civil russa, però també Occident– estiguem disposats a ajudar el nostre país a transformar-se per millorar.
Seria un error enorme acceptar com a legítim un successor de Putin que provingués del seu mateix règim, perquè com a màxim faria reformes cosmètiques. Occident necessita una Rússia democràtica i lliure. Ja té uns socis importants amb qui pot col·laborar per aconseguir aquest objectiu: tot l'espectre de la societat civil russa. Tots junts podem dissenyar una estratègia per a les nostres relacions, així com crear i aplicar un pla d'acció conjunta.
A Europa li interessa fer costat a la societat civil russa, als mitjans de comunicació independents, als defensors dels drets humans i a totes les estructures que uneixen els opositors a la dictadura de Putin, tant dintre de Rússia com a l'exili. També li interessa diferenciar entre Putin i Rússia, entre la dictadura putinista i la llengua i la cultura russes, i entre els còmplices dels crims de Putin i els ciutadans russos. Però, per damunt de tot, a Europa li interessa comunicar als russos quin és el seu punt de vista sobre els afers mundials i explicar-los com poden formar part d'una Europa lliure.
També salta a la vista el que no s'ha de fer. No feu costat als que promouen l'odi a tots els russos: això només beneficia Putin i debilita la determinació dels que estan disposats a oferir-li resistència. No normalitzeu aquest règim, no passeu per alt els seus crims ni tracteu els càrrecs polítics com a representants legítims del poble rus. No ho oblideu: fa més de trenta anys que no es fan eleccions lliures a Rússia. No són representants elegits, sinó gent que ha confiscat el poder.
També és fonamental deixar d’analitzar els destins de tots els països i pobles de l'antiga Unió Soviètica sota el mateix prisma. La guerra de Putin contra Ucraïna demostra una vegada més que Rússia i Ucraïna no són dues peces enfrontades d'un únic tot, com afirmen els propagandistes del Kremlin, sinó dos països diferents amb destins diferents.
L'agressió de Putin a Ucraïna subratlla que, contràriament als seus somnis, els nostres dos països no tenen un futur compartit. El futur d'Ucraïna s'ha de discutir només amb els ucraïnesos, tant pel que fa als temes relacionats amb la pertinença a organitzacions internacionals com a la política duanera. Però Rússia també té un futur, que igualment s'ha de discutir amb els russos, amb polítics i líders de la societat civil que no busquin perjudicar el seu país, que no desitgin que caigui en la pobresa ni en la desintegració. De tots els que s'oposen a Putin, són els únics que tenen alguna possibilitat que la població russa els faci cas.
Ens hem d'unir tots en la lluita contra Putin. Una lluita que només guanyarem si ens escoltem i fem costat mútuament, i només llavors el món podrà aspirar a un futur de pau, estabilitat i seguretat. Tenim el poder necessari per fer-ho realitat.
Copyright The Economist
