El clarivident Ferran Sáez Mateu feia, ahir, un altre article dels seus, ponderat, imprescindible, lúcid, de bon menjar i bon pair, sobre l’ús del vel, i el debat polític que ha generat a casa nostra. Tots sabem que ha llançat la pilota de beisbol el pitcher d’Aliança Catalana i l’ha provat d’entomar el batejador de Junts, sense encert.
Suposo que en aquestes dues opcions (tolerar i acceptar o prohibir) hi ha una qüestió de fons. Veuran. Jo quan veig, per exemple, uns monjos tibetans amb el cap rapat i un vestit carabassa somric amb comprensió i distància. Quan veig reportatges dels amish, que no volen fer servir tecnologia i es cusen a mà la roba que ells mateixos confeccionen, somric amb comprensió i distància. “Allà ells”, penso. I quan un amic m’explica que els seus veïns jueus, en dissabte, s’esperen al replà que algú obri la porta, perquè en dissabte no poden fer funcionar dispositius com ara un pom, somric, amb comprensió i distància, i penso que, tanmateix, esperar que algú et faci el que no pots fer no sembla gaire coherent, i que feta la llei, feta la trampa.
Què em passa, doncs, amb el vel islàmic? Per quina raó això m’incomoda, no em fa somriure amb la mateixa comprensió i distància que amb les altres qüestions diguem-ne culturals? Potser perquè els amish només els he vist en reportatges? Perquè no està el carrer ple de jueus ortodoxos amb barrets forts recoberts de paper film per quan plou, com a Nova York, mentre que cada cop veiem més burques en algunes ciutats? La raó que em fa sentir desassossec quan veig una dona amb vel islàmic és que aquesta pràctica cultural només s’aplica a les dones. Són només les dones les que es tapen. I és aquest tapar-les, amb més o menys mesura, el que les equipara, per a mi, a propietats, i és per això que em vaig commoure tant el dia que en vaig veure una, amb burca, alimentada pel marit en un McDonald's, com si fos un animal domèstic.
