Visca el sistema 06/12/2022

Rajoy, el futboler

2 min

Com que aquest dimarts ha jugat la selecció espanyola de futbol, l'endemà (o el mateix dia i tot), toca que surti publicat el corresponent article signat per Mariano Rajoy comentant el matx. Aquests articles de l'expresident del govern d'Espanya són la cirereta hispànica a l'immens pastís de caspa que representa el Mundial de Qatar. Com sempre quan es tracta de Rajoy, els articles són mentida: en realitat es tracta de quatre comentaris que deixa anar entre calada i calada del puro, amb la saliveta a la comissura de la boca, i que un periodista en funcions de missus recull i engirgola en forma de columneta. El resultat són uns textos que poden causar el rubor dels alumnes de quart d'ESO, per la seva redacció desmanegada i per la tendència marianera a acumular pleonasmes i tautologies. Bajanades, vaja. El primer article de la sèrie ja en va incloure una que ha estat molt citada: “Dije que Alemania es Alemania y Alemania me ha dado la razón”. En fi. 

Fa uns dies vaig sentir a El suplement de Catalunya Ràdio que Rajoy genera gran estima entre molta gent per aquesta mena de coses. El fan popular, proper i (encara que pugui semblar mentida) entranyable. Com que aquestes coses van així, quan li hagin passat deu o dotze anys per damunt (ara en té 67), és previsible que, per a molts, passi a convertir-se en un vellet adorable.

No veuran, o no voldran veure, que el vellet gaudeix d'un retir daurat, pagat amb tot allò que (més o menys presumptament) els va sostreure, en cas que fossin contribuents a la Hisenda espanyola, durant el llarg període que Rajoy va estar al capdavant del partit més important del sistema polític espanyol, el PP. Encara més, durant els anys que va ocupar els màxims càrrecs de responsabilitat de govern, com a ministre (en diverses carteres), vicepresident i, finalment, president de l'executiu. Rajoy va ostentar aquests càrrecs durant els anys daurats de la corrupció del PP, que es corresponen amb els mandats de José María Aznar –de qui Rajoy va acabar sent successor– i amb els seus mateixos. Com a secretari general (primer) i president (després) del partit, era literalment impossible que no s'assabentés del finançament il·legal, no presumpte, sinó ja denunciat per la policia i condemnat per la justícia. Tampoc podia ser que no tingués coneixement dels nombrosos escàndols de lesa democràcia causats pel govern que presidia, molt donat a treballar des de les clavegueres de l'Estat. De fet, a Rajoy l'hem vist mentir almenys en dues ocasions davant d'un tribunal: a l'Audiència Nacional en el procés sobre la trama Gürtel, i al Suprem sobre les pallisses de la policia als ciutadans catalans l'1-O, en el judici sobre el Procés. Rajoy deu ser (no gaire presumptament) un dels primers ministres més corruptes que ha conegut la Unió Europea, però passarà per ser un home divertit i entranyable que fa comentaris xocants sobre futbol. En realitat, que passi això no és culpa seva: ell només se n'aprofita. Però dona bastant la mesura de la solidesa de la democràcia a Espanya.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats