Ramon Llull contra Tom Cruise
Diumenge a la nit TV3 va programar Jo, Ramon Llull. El documental sobre la vida de l’escriptor i teòleg va aconseguir ser líder d’audiència a Catalunya. Amb un 12,7% (332.000 espectadors), va superar pels pèls fins i tot la pel·lícula Misión imposible, de La 1, amb Tom Cruise com a protagonista. Va ser un encert programar-lo la nit de la Diada, en què l’audiència està més predisposada a consumir tot allò que detecti com a patrimoni nacional.
Jo, Ramon Llull combina el gènere documental amb la ficció per anar relatant la vida de l’escriptor d’una manera més amena. Les diferents veus que van explicant a l’espectador la dimensió personal i la profunditat de l’obra s’entrellacen amb les visites a biblioteques i arxius d’Antoni Tortajada, i serveixen de fil conductor de la biografia del personatge. Televisivament, el projecte era un repte. Resulta molt difícil fer atractiva a l’audiència la conversió en imatges del que ve d’una època de la qual només hi ha pergamins, facsímils i còdexs. A més, el llegat de Llull pot resultar molt espès de transmetre a uns espectadors que cada vegada volen esforçar-se menys davant la pantalla i exigeixen més impactes emocionals que intel·lectuals.
La part documental conduïda per Antoni Tortajada té el segell habitual en el periodista: divulgació històrica i capacitat de despertar la curiositat de l’audiència amb anècdotes complementàries. Si ens ha de parlar del papa Climent V, ens posa en context històric explicant-nos l’anècdota d’un papa anterior a qui li van fotre una clatellada per fer-lo plegar, que sempre té una dosi d’espectacularitat que pot ajudar a mantenir l’atenció de l’audiència. El recurs que Tortajada narri mentre condueix el cotxe dóna dinamisme al relat, tot i que hi va haver algun pla que semblava un anunci de Nissan.
En la ficció s’apreciava el poc pressupost de la producció, amb enorme voluntat i utilitzant l’enginy per recrear escenes que no impliquessin massa despesa econòmica. Gairebé tot s’esdevé entre quatre parets amb Ramon Llull dictant “el millor llibre del món”. La solvència de Jordi Bosch com a actor dóna al personatge un aplom televisiu força efectiu. Fer-ho, a més, suportant les incomoditats dels llarguíssims pèls de les barbes postisses té mèrit. Un attrezzo auster i els jocs d’il·luminació per potenciar la penombra medieval aconseguien una atmosfera d’un mínim de dignitat televisiva.
El que és indubtable és que Jo, Ramon Llull és un regal caigut del cel per a tots els professors de literatura dels instituts dels Països Catalans. El documental soluciona el temari d’una manera molt més atractiva del que permeten els llibres de text.
Al final descobrim que Ramon Llull no va patir el martiri que justificaria haver-lo fet sant. Però podem qualificar el lideratge d’audiència d’aquest documental com a miracle post mortem i, per tant, els interessats ho poden adduir com a argument per aconseguir la seva beatificació.
