Ramon Muntaner, català medieval immortal (1936)
Peces històriques
De l’article de Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) a La Publicitat (10-IV-1936). Enguany s’escau el 760è aniversari del naixement del gran cronista medieval Ramon Muntaner (Peralada, 1265-Eivissa, 1336). L’historiador Soldevila el reivindicava en aquesta peça com una figura cabdal. Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981), un periodista renovador de la premsa catalana, recordava en llibres dels anys 1976 i 1977 que des de ben jove tenia la crònica de Muntaner com un llibre de capçalera.
[...] La figura de Ramon Muntaner no havia aparegut tan gran com apareix ara, al cap de sis segles, als ulls dels seus compatriotes. Sens dubte cap dels seus centenaris no havia estat ni solament esmentat. L'any 1836, quan ja palpitaren tants elements de la Renaixença, Muntaner no era, certament, desconegut; però de la mateixa manera que Vicenç García i Pere Serafí precedien, en l'atenció dels propugnadors del ressorgiment, Ausiàs March o Ramon Llull, el cronista Jeroni Pujades precedia Ramon Muntaner o Bernat Desclot. I en els segles anteriors, si bé les edicions cinccentistes de València i Barcelona, l'obra de Francesc de Montcada sobre l'expedició dels catalans i aragonesos a Orient i les al·lusions d'historiadors i erudits demostren que Muntaner fou un dels escassos autors catalans medievals que van poder resistir els segles de decadència, no hi trobem el culte fervorós que avui alguns esperits li han consagrat. No es tracta de cap culte, ostentós ni llampant, sinó d'aquella devoció que eleva una figura pretèrita fins arran mateix de l’actualitat i la projecta encara en l'esdevenidor, i en fa un exemple i una companyia. En realitat, l’admiració activa envers l'obra de Muntaner va recomençar abans en terres estranyes que al nostre país. La primera versió de J. A. Buchon—versió francesa—va aparèixer l'any 1827. [...] Al cap d'una quinzena d'anys (1842) va aparèixer la versió alemanya de F. Lanz, i dos anys més tard, aquest erudit donava l’edició del text català. El mateix any apareixia a Florència la versió italiana de Filippo Moisè. I, l'any 1848, Buchon tornava a publicar la versió primera notablement millorada. En canvi, a Catalunya calia arribar fins a l'any 1860 perquè sorgís una reedició de la crònica de Muntaner: la d'Antoni de Bofarull. Però, enfora del culte en certs recessos intel·lectuals, no podríem dir que Ramon Muntaner gaudeixi a Catalunya de l’anomenada que la grandesa i la significació de la seva figura mereixen. Un carrer de Barcelona —un dels millors— duu el seu nom; però ¿quants ciutadans saben que aquell Muntaner és Ramon Muntaner, i que Ramon Muntaner és una de les figures més glorioses i representatives que Catalunya hagi produït? [...] Un altre aspecte en la divulgació de les grans figures de la nostra història seria, quan es tractés d'escriptors, l’edició popular de llur obra. [...] En fi, hi ha Peralada. No pot ésser exactament la Peralada que va assistir a la naixença d'en Muntaner, que va veure els seus jocs d'infant i les seves gestes d'adolescent, perquè aquella fou cremada l'any 1285, llavors de la invasió francesa de Felip l'Ardit; però com s'hi deu assemblar! Poques viles catalanes hauran conservat tan intacte l'aire de digna antigor. I el castell dels Rocabertí que la flanqueja és una de les residències senyorials més simpàtiques i nobles que s’hagin conservat a Catalunya. Peralada, pàtria de Muntaner, hauria d'ésser un lloc de pelegrinatge per als catalans.
