09/06/2020

El rei emèrit i el futur de la Corona

3 min
Croada per investigar el rei emèrit

1. UTILITAT. El cas Joan Carles I arriba al Tribunal Suprem. Les investigacions de la justícia suïssa i l’esclat a la premsa internacional de les aventures i desventures de l’emèrit, la monarquia saudita i Corinna Larsen, sempre amb ganes de fer-se notar, han fet que la qüestió arribi al màxim tribunal espanyol. La Corona davant de la Justícia. No és poca cosa en un moment en què la institució està molt tocada, per la ruptura exprés de Felip VI amb el seu pare; per la incapacitat de l’actual monarca de sumar i integrar, com va quedar explícit en la crisi catalana del 2017; i per la falta d’empatia que el caracteritza i que l’ha deixat –atrapat en els conflictes familiars– pràcticament fora de l’escena en el debat sobre la pandèmia. Cada dia que passa la Corona sembla més prescindible. I això no vol dir que la seva caiguda estigui a l’ordre del dia, senzillament està en un pendent de descrèdit difícilment recuperable.

No sé si Joan Carles I arribarà a comparèixer davant d’un tribunal o no, que seria una foto que probablement marcaria un abans i un després, però el que passi –sigui el que sigui– difícilment enfortirà la monarquia. Per una raó molt senzilla: la base de la legitimitat de la institució era el rei emèrit. Per què? Doncs, senzillament perquè havia estat útil per evitar una sortida traumàtica del règim i per fer possible una transició raonable. Va ser el bon traïdor: capaç de renegar del règim que el va coronar fent-se garant del pas a les noves institucions. Alberto Oliart, que era ministre de Sanitat el 23-F i tres dies després del cop va ser nomenat ministre de Defensa, em va explicar que quan va rebre els màxims caps de l’exèrcit, el general Quintana Lacaci, que a l’època tenia fama de ser dels més oberts (i que després seria assassinat per ETA), en fer la salutació ritual li va dir que es posava a les seves ordres per imperatiu de Franco, que li havia ordenat obeir sempre el rei. Tot un exemple de les filigranes de la Transició. De manera que la legitimitat de la monarquia davant de la ciutadania va venir de la seva utilitat per fer possible un trànsit sense trauma, entre el mite del soroll de sabres i la memòria de la guerra que operava com a superego col·lectiu per no tornar al passat. Superat aquest trànsit, ¿serveix d’alguna cosa la monarquia?

2. PEANYA. Al Tribunal Suprem poden passar tres coses: que es consideri que no hi ha prou indicis de criminalitat i el procediment s’aturi; que una vegada més s’apel·li a la inviolabilitat del rei i, per tant, es desestimi qualsevol actuació; o que hi hagi judici i compareixença de l’emèrit. Em sembla obvi que cap de les tres opcions és bona per a la reputació de la monarquia. Els fets ja estan sobre la taula, seguir tapant-los assenyala directament la institució, un judici públic deixaria ben segur molt tocada la Corona i molta brega política i mediàtica. Costa molt, en els temps que corren, prendre’s seriosament una institució que té al centre una persona, el rei, que, com diu la Constitució, és “inviolable i no està subjecte a responsabilitat”. Un cap d'estat irresponsable. I tant és així que “els seus actes seran sempre referendats” i “en seran responsables les persones que els referendin”. Sembla que hi ha atributs que creen hàbit: la irresponsabilitat esclata en les activitats no referendades.

L’arribada de l’expedient de Joan Carles I al Tribunal Suprem fa més visible encara el que ja és evident: que el règim del 78 va arribar al seu esgotament el 2014, per incapacitat de renovació. Aquesta debilitat fa que davant les situacions crítiques i inesperades (ja sigui la qüestió catalana o la de la pandèmia i les seves conseqüències) el funcionament de les institucions trontolli, amb transferències absurdes de responsabilitats entre els poders de l’Estat, amb un paper creixent del poder judicial i amb un pes asfixiant dels poders fàctics. El problema és que ara mateix no es veu enlloc el mínim denominador comú per fer viable un pla de reactualització democràtica. La Corona pot trobar en l’autoritarisme que acompanya la dreta la peanya per sobreviure al preu que calgui. I alguns es volen treure la nosa de sobre: inviten Joan Carles a buscar-se un exili.