28/03/2022

La rapidesa amb què Hollywood blanqueja la violència

3 min
Will Smith i Chris Rock a la cerimònia dels Oscars

En una gala en què les presentadores Regina Hall, Amy Schumer i Wanda Sykes ho estaven donant tot per fer-ho divertit i l’organització va forçar amb bon rotllo la diversitat per aparentar que són una indústria millor del que realment són, Will Smith va ser el gran aixafaguitarres de la nit .

Si es recupera l’instant en què el còmic Chris Rock fa la broma a Jada Pinkett Smith dient que ella podria protagonitzar la segona part de la pel·lícula GI Jane, s’aprecia que el mateix Will Smith riu amb l’acudit mentre a la seva dona no li fa cap gràcia. I és quan entén que ella s’ha ofès que decideix venjar-la públicament. Amb la garrotada el públic riu, potser perquè es pensen que l’escena de violència forma part del guió. El so de la clatellada, però, no sembla ficció. Malgrat els problemes de so que va tenir la gala, el mastegot es va sentir perfectament. Són els crits posteriors de l’actor els que delaten que allò és un atac de fúria imprevist. Malgrat tot, Chris Rock és capaç de reprendre el text sense entrebancar-se.

Després de l’escena lamentable, el realitzador va mostrar un parell de vegades Will Smith seguint la gala. L’actor després fingia riure exageradament altres acudits, com si tot anés bé i no hagués passat res. Quan anuncien el seu nom entre els nominats a millor actor protagonista, se senten xiulets i aplaudiments de fons. Semblen més de suport que de condemna. I quan surt a recollir l’Oscar, comença el melodrama propi dels colèrics després d’explotar i sobrepassar-se. Primer deixa anar el discurs on s’erigeix com una mena d’escollit de Déu que suporta la dura càrrega de protegir la família i un fotimer de dones més. Després atribueix a l’amor la reacció violenta. I alhora plora compungit per rebre el perdó. De manual. El més sorprenent és la reacció dels col·legues i l’audiència a la sala. Bona part del públic es posa dempeus per aplaudir-lo. Fins i tot es veu com alguns s’aixequen segons més tard per imitació, per no quedar malament, i piquen de mans amb timidesa. 

En el gran dia de la celebració de Hollywood, en aquesta pretesa festa de la inclusió i la diversitat, en pocs minuts el món va ser testimoni de la rapidesa amb què la indústria del cinema pot blanquejar la violència i esborrar-la. És el que té el poder i l’estatus. I Will Smith en té molt. Segurament, si hagués sigut Chris Rock qui hagués clavat la plantofada a l’altre, no hauria rebut el mateix suport. Que ràpid que es cancel·la a alguns i que de pressa que es perdona a uns altres. Fa uns mesos, quan Oprah Winfrey entrevistava Will Smith pel seu llibre de memòries (el programa el podeu recuperar a AppleTV+), l’actor explicava com el seu pare, tot i haver maltractat físicament la seva mare durant anys, era el seu heroi i en lloava l’educació rebuda. De tot se n’aprèn. De la clatellada se’n parlarà molt. De la reacció de suport de bona part de l’audiència del Dolby Theatre potser no tant. Però la televisió ens ha permès comprovar com el poder de la purpurina de Hollywood continua íntegre a l’hora de dissimular els abusos i la violència.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió