Atresmedia ha tornat a promocionar les campanades de Cristina Pedroche utilitzant escenes que connecten la seva nuesa amb la violència masclista. L’any passat, deu dies abans de menjar els dotze grans de raïm, el grup de comunicació anunciava el retorn de la presentadora a la Puerta del Sol amb un anunci on fingien recuperar-la de les masmorres de l’edifici. Feien com si s’hi hagués passat un any segrestada. Un directiu ordenava que ja la podien treure del forat i uns treballadors recorrien tots els estudis de televisió, anaven baixant plantes fins al soterrani i posaven la clau al pany d’un búnquer. I allà dins, a les fosques, mostraven la Pedroche despullada i mig embogida per la solitud, rient alterada, i tatxant palets en una pissarra com si comptés els dies que porta aïllada del món. La posada en escena no només era desafortunada sinó que es contradeia amb la falsa idea d’empoderament que venen a Atresmedia per justificar la cosificació de la presentadora. Si el que pretenien vendre era la hipotètica llibertat de Pedroche per sexualitzar-se tant com a ella li donés la gana, ¿quin sentit tenia convertir-la en una dona maltractada i pertorbada tancada amb pany i forrellat sota terra esperant l’hora de tornar-la a exhibir?
Enguany la promoció torna a utilitzar la nuesa de la presentadora, però per contrastar aquesta idea de reclusió l’anunci mostra Pedroche com un ésser salvatge que viu en plena llibertat enmig de la natura. Una mena de Tarzan sexi que beu aigua dels rius, menja bestioles estranyes i dorm penjada de les branques dels arbres (perfectament maquillada i pentinada). Per descomptat, tot això ho fa absolutament nua per recordar als espectadors que la gràcia de les campanades d’Antena 3 és l’exhibició del cos de la presentadora i el seu tradicional no-vestit. Una disfressa cada vegada més incòmoda i esperpèntica que a part de limitar els seus moviments blanqueja la sexualització. Utilitzen un missatge solidari vinculat a una causa noble per justificar el disseny del no-vestit. Per exemple, la reivindicació de la pau utilitzant la tela d’una tenda de refugiats de l’Afganistan per confeccionar el modelet. Un acte de cinisme esperpèntic que converteix la solidaritat en una frivolització de la desgràcia de les víctimes de la guerra.
Però el més inquietant arriba al final de la nova promoció: un cotxe aparca al mig del bosc i se sent com a la ràdio sona Un año más de Mecano. Pedroche aleshores fa com si es despertés al veure el vehicle i fugís esglaiada, allunyant-se del lloc, corrent amb cara de por, com si la perseguissin contra la seva voluntat, com si estigués en perill. L’escena d’una dona corrent despullada i aterrida per un bosc no permet gaires matisos. Un any més, l’ús teatral del terror, l’agressivitat i l’abús contra la dona serveix de reclam per vendre la celebració de l’arribada d’un nou any. Les campanades són un sol dia, però el criteri i els valors de la cadena que avalen aquest masclisme tòxic s’apliquen la resta de l’any.
